11-11-00

Avui escriure fins que s’acabi la tinta de la ploma però em penso que no en queda gaire.

Al matí feia un dia maco, i rar amb molts núvols però amb el sol que traspassava entre les esquerdes, ha sigut un dia intens i ara tinc gana i son. Vull dinar però aquí dins fa pudor de pixat i això que no estem en un vago W.C. em sembla que algú ha pixat a terra aquí dins o a l’intervago, perquè put molt.

Com son les persones? Que volem que busquem? Confonem realment la tensió amb l’atracció i l’amor? Ho vaig fer perquè estava tensa? L’apropament davant igual situació de perill l’entenc i l’imagino però si només es un el que està tens què?

És estrany tot. M’agradaria veure’t i parlar amb tu, vull explicar-te moltes coses que potser han quedat a mitges dins meu no vull demanar-te explicacions però m'agradaria que me les donessis.

Al fer una gran corba i al anar al final del tren, veus el cap del primer vago que et condueix, com avança per la via.

Ara el cel no està esquerdat de núvols amb caire apocalíptic i místic, com al matí sinó que predomina un sol sobre el mar i el cel net. Però com que ara es fa fosc tant aviat, ja és la tarda i el sol ja s’ha canviat de cantó  predisposat a marxar i amagar-se fins demà.

Pla, buit, desert, groc o blau és igual, és igual de buit, d’absent, d’atònit, com escèptic i irreal. No hi han canvis en cap dels dos o tres constants, monotonia de les formes i els colors