14-11-00

Es va acabar aquí la tinta i em sembla que parlava del mar que estava pla com una bassa d’oli aquell dia.

Ara ja es tard, de nit i fosc i torno sola cap a casa després d’un dia de vida social intensa. Al matí volia parlar tantes coses que no he dit!. La meva por la meva angoixa dir-te que no t’espantessis dels meus escrits i de mi,. Dir-te que l’últim cop m’havies fet mal, m'havies fet sentir malament i no he dit res, he callat per no espatllar el moment, perquè estava massa bé com per voler-ho espatllar parlant. Perquè m’agrada estar amb tu i estic molt bé i em sento bé amb mi mateixa ha estat plaent i he callat. Per això ho escric ara tot el que no he dit. Sóc tonta ja ho se.

Sovint callem tantes coses. Perquè la gent és orgullosa i es guarda els seus sentiments a dins i ja està? Talla en sec i ja no val la pena parlar més, però jo no, sempre explico, sempre parlo, necessito desfogar sempre tot el que hi ha dins del cap. Buidar el pensament per això vaig començar a escriure per no pensar!!

Pensar fa mal i no val la pena mai pots retenir els pensaments en el paper, van massa ràpids.

Que fàcilment oblidem fins que tornem a caure en el mateix error.

“eres tu mi principe azul que yo soñé” no no ho ets tu. Ara sonava pel tren.

I veig sobre el mar una línia de punts taronges del port de la teva ciutat lluny i petits com un cuc taronja sobre el mar que immòbil amb ulls verds intermitents al final espanta a qui es vulgui acostar.

No hi ha gaire gent, s'està bé a aquesta hora però començo a tenir gana, això es perquè he dinat poc, no m’has alimentat gaire bé.

Ara estic sola somrient al tren pensant en tu i la gent que no em veu, però que si em veies pensaria que estic loca.

Millor que deixi d’escriure bajanades i llegeixi el llibre que m’has deixat. (perquè pensant en tu, ja torno a tenir por?)

14-11-00. aniv. Julie.