14-2-02

Ahir era tretze, és avui que es st. Valentí. Escric per desfogar el meu neguit el meu mal humor i la mala sang que ara em corre per dins m'han encès i m'han intentat treure de polleguera(ara que se que vol dir!!) i en part se n'han sortit i ara el rancor em fa pensar que no cediré mes, que no se'n sortiran tant fàcilment. “És com un sentiment guerra oberta”. Quan no ho hauria de ser. No m'agraden els sentiments de venjança no sol del meu estil però ara em bullen per dins i no els puc evitar.

“La venjança és un plat que es serveix fred”. L'haurem de preparar bé doncs. Tot i que se perfectament que alhora de servir-la jo també m'hauré refredat i no ho faré. Jo actuo més a cop calent, que fred, no en se.

Hi ha moltes pintades per artistes d'art fungible que saben que no durarà molt el seu art això si sempre firmen. Saben que el poc temps que duraran les seves obres i volen si més no deixar-ne una constància ben clara i palesa.

Avui fa un dia gris plujós, el terra esta moll i el cel blanc, el mar gris, ha estat plovent tot el matí. i ara tot està d'un to apagat. per sort no ha fet temporal i els trens han funcionat bé. Demà ja no ho se perquè fa n vaga i pels horaris que han posat si que haurien d'anar però quan fan vaga mai se sap.

Les gallines estan remullades en el seu galliner ran de mar. A part de la humitat que els deu calar els óssos des de que neixen, els dies de puja no tenen on aixoplugar-se i es mullen, ja quasi, passivament. Almenys aquesta no és salada perquè el temporal segur que les  esquitxa sovint, estant tant arran de mar.

Amb el temps semblarem tots de cultura anglosaxona amb tantes cases adossades iguals. totes endreçades amb fileres com un exercit en formació; totes les cases iguals, totes les persones iguals, tots els jardins iguals, tots els cotxes iguals, tots els pensaments iguals, les ambicions iguals.. i la diferencia??

ens volen aniquilar!!.

14-2-02 dia dels desenamorats.

14-2-02

Avui fa un dia gris, ofuscat, amb un cel ennuvolat blanc, per on el sol no es pot espiar per enlloc.

Avui tinc dèries de tren; he seguit a noi per l'estació i he pujat al tren per la seva porta. Però no m'he assentat amb ell, sinó d'esquena a ell, perquè m'ha mirat rar, com si dient “ que et passa a tu?” I m'ha fet vergonya.

El que tinc és nyonya i mal de cap ganes de dormir, no d'anar a un curs que no se a on es fa. Però no és pot tenir tot.

Fa dies que vaig sense bitllet, sense preocupar-me garie pel revisor, tampoc vaig a bcn i no he de pensar com sortir de l'estació, que seria l'únic problema.

El mar està blau, tranquil i el cel blanc, emboirat, com el meu cap que no pot pensar bé si no fa sol. (no cal que en faci molt però).

Hivernacles sense sostre; pagesia ran de carretera i d'autopista. que irònic. No son els pagesos que es posen ran de l'autopista, és ella que busca embrutar al màxim la terra i es posa pel mig de la pagesia.

14-2-02.(st Valentí).

12-2-02

El sol cau cada dia més tard. Fa  dos mesos a aquesta hora és feia fosc i ara al febrer encara li queda més d'una hora. És un sol prou càlid que et permet no agafar abric, ha fet molt bon temps per carnestoltes.

Asseguda a l'estació esperant el tren mirant els cotxes ens desesperades esperances que no duen a enlloc.

Asseguda al tren en els seients laterals de tres davant tres, al segon tren del segon vago com sempre s'ha de saber triar un bon lloc. Miro la carretera perquè el mar és blau com sempre i perquè estan tots el llocs ocupats potser...

els cotxes van passant i el tren es va parant a cada estació com sempre, ara en fan una de nova. El que no passa ara és el revisor l'han fet fora i per això vaig des de fa un mes i mig sense bitllet intentant amortitzar tots els diners que fins ara he gastat en la renfe, però em sembla que encara em falten moltíssims viatges i dies de tren per fer-ho.

Fins i tot em marejo una mica, escrivint i anat amb tren, com que ara ho faig menys sovint em costa més. ja he perdut el costum? Espero que no.

12-2-02

11-2-02

No he pogut. Encara no, oblidar-te. I es que és difícil fer-ho, perquè va calar molt endins. Volia creure que no passava d'aventura, però m'hi vaig (illegible) i fer tantes il·lusions. Era talment el que em feia falta, amb tots els defectes i tot el negatiu que hi vulguis veure. Però s'assemblava moltíssim a el que jo buscava.

I com que no ho vam tallar, sinó que s'ha distanciat tot sol, no he pogut racionalitzar una ruptura, un final concret, que diferencii quan temps fa que no...

no hi és i això ho fa tot més difícil. Per més que m'ompli el cap de pardals d'il·lusions fictícies que m'agradaria creure'm. Res no em farà sentir com ell. (això és una frase d'enamorada ressentida!)

Necessitaria acabar amb aquesta història, tot i que preferiria mil cops recomençar-la. Però les il·lusions inconfessables (com aquesta?) fan més mal que res. No serveixen de res i no vull fer mal a ningú amb les meves paranoies obsessives per distreure el cap.

Ha canviat tant tot, des de fa un any que agafava el tren amb el sol a la cara cap a bcn i escrivia aquest quadern amb il·lusió, amb ganes, no com ara. Era aquest mateix sol de gener sobre el negre; càlid sol d'hivern que em feia sentir plena de vida, plena de tu. Tot i que tot es començava a espatllar. i aquest mar tant i tant blau i tant profund.

11-2-02.

gener sense data

Fa molt fred esperant el tren a l'aire lliure se m'ha escapat l'altre, ara en ve un però em sembla que no és el meu, no, no ho és.

 Últimament han anat molt malament, entre temporals de neu i les vages dels divendres, és un fàstic això de la renfe. Aquests bancs vermelles de ferro et deixen el cul  gelat i com que no estic gens constipada ni res. D'aquí a que arribi el meu tren ja hauré agafat una galipàndria.

Tot i planificar un ritme de vida tranquil, monòton i sense canvis estic molt, molt estresada, no tinc temps per mi. I em fot perquè el necessito.

Sense data.

13-12-01

L'últim dia no hi vaig posar data.

Vermell, no taronja, salmó com el peix, però no d'aquell to apagat, sinó immensament lluminós i encès. I això que s'està ponent, i tot, tot el que l'envolta també s'encén. És impressionant com es pon el sol en aquest moment que quan et toca a els ulls ja no fa mal, ja no hi ha un centre groc o blanc, sinó que és tot ell taronja i ja desapareix.

I al fons el blau és quasi blanc el cel, on la lluna s'hi confon. Son molt macos els dies clars.

I la platja sobre les vies, que encara ningú no ha tret després del temporal. Temporal el meu avui a la classe.

És més blanc el cel que el mar, i aquest com un mirall que reflexa el que té al davant.

 Perquè la gent es deixa anar?? es que no es controlen els seus esfínters? Quin fàstic i després diuen que som solidaris. Quan ni tant sols es respecta l'aire que respirem.

13-12-01. st. Llucia.

us deixo un poema del sr ivo garcia que ahir em va alegrar el dia


És temps de carnestoltes, 
de rissotades poca-soltes, 
de mirar enfora
i transfigurar la realitat que ens envolta,
i que a voltes se'ns presenta
grisa i torta.
És temps de treure la paleta de colors, 
de deixar volar els pensaments
i moure el cos.
De coure alegria i repartir amor.
De forassenyar la bogeria
i fer galopar el cor.
D'omplir-se de glopades d'aire,
d'alliberar la disbauxa, 
de sentir-se volar
voluptuosos i encisadors,

No són temps de penes.
Ara és temps de desenterrar el cuc que ens angoixa, 
vestir-lo de faralaes
esgarrir-li un crit,
repintajar-li els llavis
i fer-li un petó amb delit, 
perquè se li encomani l'alegria
al cuc gris malparit, 
que durant tot l'any 
ens ensopeix l'esperit.

novembre 01

feia molt que no escrivia.

Avui fa una dia bonic, amb sol i el mar blau, tranquil, després dels temporals de fa dues setmanes, tota la calma torna a lloc. I els horaris del tren es tornen a regular. El sol em molesta més avui perquè no duc ulleres.

Com el mar, el meu cor esta tranquil, quiet després de la latència; el record és l'única cosa que l'inquieta. El pensament del perquè es així?; perquè es comporta així?; però ja no es mou res dins meu i em sembla que això no és bo.

Les persones necessitem dels altres, compartir i donar-se i entregar-se completament. Fa enveja la gent que o fa des de fa temps i és feliç es com si sabes que jo no ho tindré mai això. No se que senten, tothom te'n parla, però no se que és.

Sense data novembre.

el dol i les llagues d'estomac

cremor d'estomac, sensació de dolor agut a la boca del estomac que abans i durant el menjar i la digestió s'accentuen, sol ser psicosomàtic. cada cop que es mor algu al meu entorn sento aquesta sensació i augmenta en funció del sentiment de dol i dolor que em provoca la mort d'aquesta persona. plorar ploro lo normal però el patiment simpàtic amb el dolor dels familiars que estant patint aquella mort, és el que em provoca una sensació de cremor d'estomac i ocasionalment d'angoixa en mig del pit. avui no  he pogut plorar i l'opressió al pit no em deixa respirar, i la cremor em fa mal...

30-10-01

Tot té el seu temps i això també però a vegades igual que el sol es pon cada dia i es lleva cada matí, no canvia res i el temps passa però no ho soluciona. No és una solució, és un curs de vida. Tu et fas el camí com vols, ets la propietària del teu camí, de la teva vida, no estàs determinada per cap circumstancia, tot és qüestió de tirar endavant el teu projecte. El problema és quan no en tens!.

El mar és blanc i la música d'òpera cantada és horrorosa i trista. El cel també és blanc. I el sol com sempre a la cara. Fent un camí lluminós fins a l'horitzó, si fos tant fàcil veure el camí i seguir-lo. Quan era dins el tren no em preocupava el camí, ja era marcat. Tot i que sabia, que hi havia  al final l'estació i que hauria de baixar. Tot és tan confús.

Ja han canviat l'hora i ara el sol ja es en hora baixa a punt de pondre's.

Com arreglar faldilles sobre un maniquí estàndard.. avui no estic d'humor.

30-10-01

l'he agafat pels pels el tren i a la primera parada ha pujat la núvia estrafolària de 20 anys i l'Hèctor el rei de la polsera de punxes. S'han assegut al terra i han començat a liar un peta i se l'han fumat allà mig. Tots dus duien un nino de peluix. Hi havia una senyora que se'ls mirava arrambada a l'altra paret. 

El millor ha estat quan hi han donat un caló al noi de l'acordió però no l'ha volgut. 

Ja han baixat i la senyora repel·lent amb ells també. l'Hèctor no es volia casar amb la noia però els seus vells es pensaven que eren parella igual que quan buscaven pis amb en Toni però tampoc eren parella. Quin quadro.

30-10-01.