El sol a la cara, primera hora de la tarda, càlids dies de tardor, mirant un mar remogut; ones que s'alcen buscant terra. I la conversa amb en Jorge que ha de sortir al programa de la mari pau, el dj, si el que ara “tiene una residencia en Alicante”... s'ha tallat i ara m'he quedat amb les ganes de saber quina marca de cotxe es volia comprar en Jorge. Que pesada!.
La qüestió és perdre temps, dormint, vagant per la platja o a dins del tren. Per ocupar les hores mortes que em sobren.
Aquesta hora després d'un dinar copiós fa venir son, nyonya, amb el suau sol que escalfa a sobre i il·lumina les paraules que escric i la meva roba fosca que absorbeix la calor i m'apropa a l teu poble on no m'aturaré perquè aquesta setmana tampoc em vols veure. Se'm comences a ofuscar les idees quan penso en tu, obsessions compulsives les meves que fan viure una irrealitat fictícia en el meu cap. Quan pensem deformem la realitat que ens envolta al fer-la subjectiva i condicionada a nosaltres i a la nostra circumstància.
La noia que parlava amb en jorge pel mòbil té problemes amb les piles dels walkmans, però per sort és una noia preparada per a la vida moderna i en duu de recanvi.
“almenys si un fos fet de marbre potser no tremolaria de por...”
I de tornada després d'una intensa sessió de poesia negativista; el tren va molt ple. És un sol tren i la gent va dreta i apretada, hi ha cares del meu poble que conec però no saludaré.
Encara és una mica clar i es veu el cel blau grisos, llum que s'acaba. Les dues noies que xerren de diferents tipus de campanes de pantalons s'han apartat cap a mi quan ha passat un noi marroquí. Perquè? La gent sempre té actituds curioses davant iguals fets. Afrontem els problemes en diferents claus que poden semblar incomprensibles per a uns i elementals per a altres. Com Ella i jo. On tothom interpreta diferent la relació potser sense fonament de causa. Ella amb una reacció completament oposada a la meva, creant una diferencia insuperable entre les dues, fent incompatibles les actituds les formes i la relació o potser no.
Fa mala mar encara, com dins meu.
24-10-00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada