15-12-99

  Aquest matí no he escrit res perquè tenia feina, estava massa concentrada llegint un llibre i no he mirat el meu entorn. Però aquesta concentració m'ha fet fixar més ens els moviments del tren. Les refrenades constants a cada estació; que et desplacen a l'esquerra (quan estàs en un seient lateral dels de tres)i després a la dreta tornant a recuperar la posició inicial. I quan torna a engegar et torna a desplaçar però s'estabilitza en aquell punt. És un moviment molt subtil que generalment no hi pares atenció però que si estàs intentant escriure es ben evident.

No he mirat com es feia de dia perquè estava d'esquena a aquest, i ara ja no puc mirar perquè es fosc, de tornada a casa, i per la finestra el cel, el mar, la sorra etc. Tot és negre. Indiferenciat, sols s'hi reflecteixen les llums de l'autopista i els edificis de l'altre cantó, i el meu rostre, que ara em mira al vidre fosc.

Hi ha silenci i foscor, però ningú dorm, perquè és de tarda. La gent va més desperta, badant i perdent-se en els propis pensaments de la consciència, com jo a diferencia de que ells no els escriuen. Hi ha qui parla però com que es hivern la gent esta més constipada, amb més veu de nas, esternuts i mocs que es sonen amunt.

Estranya la solitud dins meu quan estic envoltada de tres persones estranyes, desconegudes, que una em trepitja la nansa de la bossa que tinc al terra, per manca d'espai, massa junts. Odiós, desagradable; molt sensible per part meva potser, xiclets, kikos, xiclet, d'aquells forts de maduixa i mora, horribles olors que es barregen amb els mocs que es sonen, i et fa sentir violent i incòmode. Potser si que soc molt sensible i susceptible, que em deien sempre abans. Potser si que em molesten les petites coses insignificants que sóc molt diferent perquè odio els xiclets, i el soroll del mastegar, però no hi puc fer més i no hi faré més. Prefereixo ser sensible i molestar-me per aquestes petites coses, que no ofendre els meus sentits amb aquests sorolls i olors grotescos.

Llums, taronges d'autopista ecològics, de baix consum que il·lumina la platja, solitària i fosca amb reflexos d'irrealitat taronja que dóna escenes surrealistes amb el reflex dels edificis de l'altre cantó del tren. Surrealista com la noia del meu davant per qui el meu ex xicot em va deixar ja fa tres anys i evidentment per això no em diu res, i fa veure que dorm. (per sort no podrà llegir aquestes línies)

Aturats a l'estació, veig el mar amb aquesta llum estranya i el seu moviment més suau a la nit. Però el grinyol i soroll del tren, es confonen amb ell, com si les ones ja no fessin el seu bram desesperat, i sota una llum irreal parles amb veu mecànica i artificial. Què n'és d'estrany el vespre. Ja arribo a casa i serà tard i fred, cansada però contenta i feliç de pensar que ara em podré descansar. Malgrat la feina, no es mourà el seient, no em tremolarà el pols, ni sentiré un pip cada cinc minuts, ni,¼  Ja hi sóc.

15-12-99.