Canvis de vies i grinyols; una llarga corba i el tremolor de passar pel pont. Fa estona que sec aquí vagant; idees, mirant per la finestra els pobles, una estació en obres, edificis antics. Badant sense fixar-me en res i quan el mar se'n va de la meva esquerra; quan el tren passa per un pont on tot ja fa més soroll, i veig un riu; se que queda poc, penso que podria escriure alguna cosa.
Ara hem entrat a la fosca irrealitat de les llums taronges. Estacions subterranies; com formigues pels seus caus anem pels túnels foscos, com un cuc que s'arrossega. Tots dins seu, més petits, més encongits pel pes de les parets fosques, per la manca d'horitzó i de fites llunyanes al mirar al exterior. Sols paret negra i llums esporàdics que et mostren un tros del camí.
Avui tothom llegeix molt. No dormen perquè no és tan d'hora com altres dies: El sol ja era llevat, feia molt de fred però no hi havia núvols al cel i m'ha sabut greu no ser-hi a primera hora, per veure com el sol s'elevava de dins del mar. Les persones que s'esperen en les estacions fan cara d'avorrides.
Dins del tren tot és mou, totes les formigues tenen pressa per sortir, com si l'aire ja s'acabes o hi hagués un foc. Tothom es vesteix, recull i s'aixeca, però silenciosament. I ara que el tren s'atura entre túnels resten ansiosos i impacients.
16-12-99.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada