14-1-00

Se que no et veuré perquè ara mai agafarem el mateix tren. Però tampoc no hi perdo molt; perquè mai no em vas mirar, ni em vas saludar; no et vas molestar mai a fer-ho. Tanmateix sé que preferia veure’t pujar al tren com cada divendres, amb el teu posat altiu i segur, tot i que una mica encongit pel fred.

Sovint ens acostumem a acceptar els fets tal i com es presenten, ens resignem per força a acceptar-los, conscients de que lluitant potser ho empitjoraríem tot. Però aquest sentiment de rebel·lió que es queda a dins alguns cops, que es nega a resignar-se al que és, que intenta contradir el sistema; no s’apaga tant fàcilment. I per això també em nego dins meu a acceptar no tornar-te a veure, a no tornar a parlar amb tu, perquè ara ja no em vols dir ni adéu. Tant malament ho vaig fer?

La meva vergonya i el teu orgull i narcisisme, ens distancien mútuament. Quan vaig intentar dir-te el que sentia et vas apartar, allunyant-te de mi, ja sabia que no seria correspost, no ho esperava, (o potser, molt endins si) però necessitava dir-t’ho. Ho hauria d’haver fet molt abans, no aquella nit, però se’m feia tant difícil. És igual. Fi del tema.

He canviat de via, he canviat de rails; i ara insegura davant el desconegut, no se a quina velocitat he d’anar. Jo puc canviar tants cops en una vida de direcció i de camí, són tantes les opcions i la inseguretat de no saber que és el millor. Sols pots arriscar-te. Quan t’equivoques pots tornar a canviar. El tren ho té tant determinat, no s’equivoca de via, no es surt mai del seu camí. Sempre igual. Només de tant en tant, es confon d’andana. Sempre les mateixes parades i a vegades les mateixes persones, com jo que pugem cada dia i tornem cada nit. Els cotxes de la carretera poden canviar de carril poden optar a tota una xarxa d’autopistes i carreteres i fins i tot poden anar per fora d’aquestes, per camins o explanades.

Hem de perdre tantes decisions constantment en aquesta vida. Cada dia a tothora tens tantes opcions a escollir, que és un decidir continuo. Des de fets que et determinen la vida, com d’altres banals que no tenen transcendència. L’altre dia vaig comprar un entrepà, i de 25 que en podia escollir, vaig agafar l’únic que no m’agradava, pensant que no portaria aquell ingredient que no m’agrada.

En el tren sovint la gent s’asseu confiada i després veuen que el sol els cau de ple a la cara i com que no els agrada admirar la natura, o els molesta, es canvien de lloc ràpidament.

I la senyora acostumada als tòpics masclistes que no entén que hi fa una dona demanant-li el bitllet perquè està convençuda que és una feina que només feien els homes.

I veus com les coses canvien des de el tren: obres urbanístiques, ampliacions de la platja que al primer temporal es van reduint fins a la destrucció total, perquè al mar no li pots perdre el que es seu sempre hi retorna. El mar decideix on van les platges i on no. I consent quan vol que l’home la hi posi. Edificis que emergeixen del no res i al cap d’un any ja estan plens de plantes al balcó i de gent a dins. En cinc anys hi ha molts canvis en el paisatge del tren i les estacions que les renoven totes; les pinten de colors estranys, a vegades les innoven completament, les restauren, les soterren etc.¼

I veus gent xutant-se la vena al costat del tren indiferents al seu voltant.

14-1-00.