Qui som? Perquè anem fent en aquesta vida sense un objectiu concret? Sovint em pregunto sobre mi; jo, jo i el meu entorn, però sempre jo. Hi ha gent aquí que sols mira a els altres, que parlen, i es pregunten que deuen fer els del seu voltant. Sense preguntar-se que fan ells. Les meves preocupacions sempre em posen a mi per sobre els altres.
Avui els altres són simpàtics: N'hi ha dos que es repassen a tot el tren amb la mirada. De mi (són poc dissimulats) han arribat a la conclusió que faig dret, i puta casualitat són d'Arenys, del meu poble. No faig cara d'estudiant de dret però el noi del davant si; seriós, ben vestit, i llegint el país. Modern, culturitzat i com no amb mòbil.
Els meus dubtes existencials, sobre mi, sobre el meu futur, són semblants als que tenia abans de començar la carrera i els viatges. Ara que sols em queda finalitzar aquest curs, em continuo plantejant els mateixos interrogants. Com si estudiar hagués estat una excusa per aplaçar aquest interrogant durant uns anys. Però encara hi són.
El tren no té problemes; viu com la societat conformista que hi viatja. Determinat i adaptat al que li marquen, sense plantejar-se perquè fa 150 anys que fa el mateix recorregut; sense dubtar de si es correcte. Ell no ha de prendre eleccions perquè ja té el camí fet. Simplement s'hi adapta. Tothom deixa que el seu fat els marqui el camí i suposo que jo també però me'l qüestiono. Perquè aquest i no un altre? Que puc fer amb el meu futur? L'altre dia em deien que tinc un gran potencial creatiu i que es absurd que no l'aprofiti pels meus sentiments d'inseguretat o per poca confiança en mi. Però per molt que altres confiïn plenament en mi jo hi he de confiar? Por de ser jo. El meu potencial creatiu. De que serveix això? (si que ho se. I en soc conscient però sempre va bé tornar-s'ho a plantejar no?)
El tren va fent determinat per les vies i no se'n sortirà. La gent parla de banalitats conformistes de cotxes pràctics, d'anècdotes de la feina i l'escola ¼ Mai trobes filòsofs al tren. Però si hi fossin segur que pensaria que són uns pedants, jo i el meu positivisme.
Les estacions en obres van canviant l'entorn es mou, les vies es renoven, però tot es manté igual.
El noi culte també es conformista amb preocupacions o distraccions simples els esports del diari i la travessa. Ningú no se'n salva de la mediocritat
20-12-99
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada