ja es primavera

Començo els dies amb energia radiant llum a tort i dret, feliç amb ganes de veure el cel blau els plataners florint i l'esclat de floretes rebels que creixen en llocs insospitats en mig de medis hostils, rebels i decidides a fer sentir la primavera arreu. 
I començo cada dia així, però al llarg del dia l'astènia m'assalta i ataca i em va decaient l'ànim les ganes i la il·lusió que al matí em donava aquesta lluïssor als ulls. Arriba el vespre i maleeixo la meva solitud i arribo a casa i tot el dia em cau al damunt com una llosa difícil de carregar...

ja visc sola

i promet ser un estiu de solitut però amb casa nova...
a veure que duu l'estiu que comença...

com el fum

com el fum
que no es veu
el nostre amor
serà brasa i fusta
per sempre


es el que te escriure  quan vas fumada, que les paraules no tenen cap sentit. quina merda de metafora!

viuré sola

per que necessites dos lavabos per viure sola?
dos banys es doble feina a netejar!
per anar a fer un pipi a mitja nit i no haver de baixar l'escala?
només per això vols dos banys? per una persona sola es massa
perquè vols tres habitacions per tu sola?
amb dos habitacions i un bany en tens de sobres. que més necessites en aquesta casa tant gran per tu sola?

Totes les frases acaben igual sempre per a tu sola, perquè deu ser evident que viure sempre més sola. que mai compartiré la casa amb ningú. i jo ingènua de mi no ho se veure. l'arquitecte el lampista el paleta l'aparellador i tots els meus germans ho veuen evident. es una casa per a un sol. perquè sóc l'única que pensa que una casa ben feta ha d'estar pensada per a un i per a tres. i em miren amb cara de marciana quan proposo una habitació més o un bany...
em fan sentir tant malament, tan tan sola!

125m dos habitacions i un bany, que rara que soc pensant que 125m tres habitacions i dos banys es impensable per a una casa.

improvisant

Fent el curs de teatre he aprés una cosa de mi, que ja sabia però que no veia i no volia veure: improvisar no és el meu fort. Necessito controlar una mica més la situació necessito entendre el que passa i el que passarà sentir-me còmode a traves del control. N'era molt conscient que a les classes d'aquarel·la em fa pànic la taca i la improvisació davant el blanc: taca sense por!, em deia sempre en Ricard i el meu pànic era clar i evident però creia que era per la por a fer malbé el paper i el dibuix que m'ha costat tanta concentració i embrutar-lo a la brava fa por.

A les classes de teatre creia que no em deixava anar per timidesa per que no coneixia prou el grup, perquè no estava "entre amics" encara. Però no, ara ja el conec molt més. I no; improvisar no se'm dona be. Necessito dos assaigs per veure que vol el professor de mi, per entendre per on van les tornes i deixar-me anar. A la primera estic intentant controlar masses coses i mai queda natural mai surt com el meu pensament creu. i quasi mai hi ha una segona... Se que puc actuar i que ho puc fer bé, amb en Sergi i la Marta, amb en Jordi Pons ho he comprovat i constatat fins i tot amb en Rufete. però a l'aula de  moment improvisem i no ho faig be. mai surto prou contenta. quan treballem una obra i un paper se que em podré centrar més i actuar millor.

perquè? perquè necessito controlar la situació? perquè no em concentro en mi i em fixo en el públic i en les expectatives del altres que m'observen? perque...
Ser-ne conscient és el primer pas per fer el canvi...
Espero tenir prous classes d'improvisació encara per perdre una mica més la por, i superar-me una mica més malgrat que no he entés el perquè tinc tanta por, però el psicoanalisis sempre demana temps...
Però mentes tant continuaré jugant a fer teatre i intentar viure'm i aprendre'm a traves de mi fent veure que sóc un altre!

vent

son la una de la matinada, avui faig 38 anys. i fa vent, fa molt de vent un temporal d'aquests caracteristics en aquest 5e pis, en que sents com xiula la riera acanalada i el cementiri al darrera, tot es mou, vidres, porticons, tendals, broses que rodolen pel terra....sents els bramul del mar com una fera que es desferma.
i com sempre no pots dormir. no et calma l'udol del vent, t'inquieta et tensa i et posa en estat d'alerta constant. no es agradable. no relaxa. no es un bon regal,
però es el que hi ha un any més.

teatre

ja he fet tres classes. m'he apuntat a un curs d'interpretació de text teatral, a mataró.
cada dilluns al vespre, he de començar a superar la meva aversio al transit i plantejar-me anar-hi amb cotxe, perque arribar tant tard amb el tren tan al anada com a la tornada es fatal, arribo cada dia un quart d'hora tard a classe i quasi una hora depres de classe a casa...
el curs esta molt bé el professor es bo, es dinamic didactic explica molts conceptes des de el joc i l'acció teatral i els entens i assimiles actuant. som un grup de gent gran on nomes hi ha un altre noia de la meva quinta.. es una mica descompensat però es interessant.  tot i que aixo fa que encara no m'hagi deixat anar del tot. no m'hagi mostat. estic encara timida i encongida actunat i fent el que em diuen però des de la timidesa i el poca cosa tant meu quan anava a escola i quan entro en grups desconeguts. no m´he situat. tot arribarà
també he començat una obra de teatre amb fenix teatre, amb en jordi pons. aixo vol dir assaig cada dia, amb en sergi la marta el meu germa... i m'encanta poder estar amb ells cada dia. aquestes rutines es poden fer pessades, però son aquestes que em dona tanta energia estar amb gent a qui estimo cada dia i sé que els veure cada dia cada dia. almenys durant 3 messos. i son les rutines que quan s'acaben et desinfles i et sents una mica buit de la seva companyia...

exercici 8 fi de curs

Avui més inclinada demà més rodona. Diuen que en funció de la forma que adopti es pot saber com és la persona que em fa. Quin absurd! Si sóc jo la que deixa anar la tinta justa perquè les linietes es formin. Les d'aquesta noia no s'entenen gens; canvien tota l'estona però això sí, va de pressa i no sembla que pensi massa que fa. En canvi, al matí, a vegades, potser està deu minuts per posar un trist número dins un quadradet. Ves per on.
El primer dia va costar que gires. Estava mandrosa i encallada. No entenia que havia de fer amb aquella pressió excessiva sobre mi. Que em feia anar a la dreta i amunt i de sobte en cercles i més cercles com si volguessin marejar-me. Quan la tinta va fluir ja va ser més fàcil tot.
Ella em prem, ara s'ha aturat. I deixa que les línies es conformin en aquests papers però el que realment m'agrada és quan fa línies i més línies; primer sense sentit i de sobte veus un arbre o una casa i penso: “mira tu, això ho he fet jo!” Això sí que em fa sentir orgullosa de ser. D'haver fet un arbre o un mar en calma com el que es veu des d'aquí, no aquests gargots intel·ligibles que sempre fa de pressa i corrents
Penso que potser un dia la tinta deixarà de fluir. I llavors, jo, quina funció tindré? Ja no em faran donar voltes per sobre el paper perquè no li'n deixarem cap marca al damunt. No t'acabis tinta si us plau, no t'acabis! 

exeercici 7 o magdalena mora vila

Amb la son encara enganxada als ulls i encenent el cul d’espelma sobrant del dia abans, com cada dia, baixa l’escala de casa sense fer soroll i va a treure aigua del pou per a poder rentar­se al matí ella i els homes de la casa.

És d’hora, encara fosc, just a l’albada en aquell instant en què tot és violeta i el dia encara no ha començat. El gall aviat cantarà i començarà el dia per la família Vila. Bon dia Magda!​Es diu a si mateixa.

La Magdalena obre el forrellat de la porta després de treure la barra travessera rovellada que cada vegada s’encalla més. Fa fred per ser finals de primavera, però no estarà prou estona a l’eixida per què li cali els ossos; la feinada d’estirar la galleda del pou la desvetlla i manté calenta. Sent això sí, el fred punyent a les mans en tocar el poal gelat del pou per omplir la galleda i mentre el baixa per segon cop al fons, per tornar estirar de seguida la corda, amb les mans blaves i entumides del fred.

Magdalaneta t’equivoques, aquest home no fa per tu, on vas amb aquesta família, hauries de mirar més amunt, em deia la Pepeta mentre recollia la meva roba, que en aquella família hauràs de fer la meva feina, i quanta raó tenia! Mira’m anant a buscar aigua gelada i deixant­ m’hi els dits.​

Quant ja té les dues galledes plenes, en deixa encara el poal ple, preparat a la vora del pou pel següent viatge del matí. Va de pressa a la comuna i en acabat carrega una galleda en cada mà i torna lentament cap a la cuina intentant no vessar­ne i esquitxar­se els peus que està gelada i se li mullarien les mitges, que encara duu de gairó. N​o m’arreglaré i vestiré del tot fins que no em renti, encara que faci fred hi ha costums que no he perdut.

De seguit posa una de les galledes a bullir al fogó per repartir­la a les dues gerres dels rentamans. Mentre s’escalfa l’aigua amb la resta de brasa del vespre abans que encara manté de la cuina econòmica prou calenta, va a les habitacions amb l’altra galleda a omplir una mica les palanganes dels dos rentamans; el del marit, i el del sogre i cunyat que dormen a l’habitació gran. C​om a mínim a mi m’agrada l’aigua tèbia la sogra prou que xerrava que quin disbarat escalfar aigua per rentar­se un moment, però bé que l’acceptava i la gastava tota. En Manel això si sempre m’ha deixat fer de mestressa. No hauria suportat haver de gruar al so de la sogra. Per aquí sí que no passava! En canvi la mare i el pare no s’hi van oposar gaire; ves que n’havien de fer de la filla petita. Els Vila eren i són una bona família. I ho sé, i ens estimàvem tant amb en Manel. Vaig fer sort, per molt que digués la Pepeta, vaig fer sort amb el meu home. Els Mora som de casa bona, prou que ho sé que la Pepeta encara és al casal fent això que jo faig ara en aquesta habitació pudent d’home i vells xaruc, quin fàstic no poden anar a la comuna! Quina mania a fer servir l’orinal crec que ho fa expressament per marejar­me.

Després entra a la seva on el marit encara dorm. A​mb en Manel en canvi encara és cada matí com el primer dia junts. Amb aquella il∙lusió als ulls i aquella fam al cos. Ai si n’està molt de mi, ho sé, però l’amor no ens donarà menjar. De passada entra a l’alcova de la Maria dins la seva habitació, a llevar­la en silenci per què l’ajudi amb la feina. V​a dormilega, lleva’t que els ocellets ja canten.​De tornada a la cuina van obrint les dues les finestres perquè entri el bri de claror del dia que despunta i no calgui anar amb l’espelma.

Quan tornen l’aigua ja està fumejant però no bull, encara, i n’omple les dues gerres de porcellana per poder rentar­se amb aigua tèbia. Com sempre se’n guarda una mica a la galleda per a ella i la Maria. I envia la nena a portar la del seu pare mentre ella carrega i aviva el foc de la cuina per a tot el dia. C​rec que torno a estar en estat, ja fa una setmana que hauria de sagnar i no he sagnat, però encara és d’hora per dir res. Però i si la torno a perdre? Potser el meu cos ja no és bo per tenir fills. Vaig sentir la Pepeta com ho deia mitja veu a la mare i la llevadora l’ultima vegada, ja fa 8 anys que va néixer la Maria i n’he perdut dos que no van formar-­se.​

Després duu la gerra gran per al sogre i el cunyat que pesa més i és més calenta. Ells encara dormen i mandrejaran una estona els diu bon dia i surt de l’habitació de pressa, després d’haver obert la finestra que dóna al carrer. P​erò en Manel encara em busca cada nit amb les mateixes ganes, sembla que no en te mai prou. No en tenen mai prou els homes com aquest d’aquí en Toni, que em mira sempre les cames i l’escot quan m’ajupo al pou amb aquella mirada lasciva. Si no es casa aviat, li diré en Manel que no l’aguanto més. Prou que ho sé que el necessita als camps però és tant incomode.

Quan entra a la seva habitació en Manel ja s’ha rentat i s’està acabant de vestir cordant­se les espardenyes i amb la faixa al coll que no es posarà fins a sortir de la comuna. Li diu bon dia com sempre amb un somriure als llavis i li fa un peto dolç

mentre l’ajuda a llevar­se la camisa. Li agrada veure com la seva dona es renta. Però ella el fa fora aviat de l’habitació tornant­li el peto i el bon dia amb una abraçada perquè sap que entrarà la nena d’un moment a altre. Sempre igual aquest i jo amb aquestes ganes de treure, ai Manel torno a esperar! 

exercici 6

Exercici 6:

Aquell esternut estrepitós li va fer saltar una llàgrima de dolor. Es va passar el mocador per sota el nas i després se'l va mirar. Entre el líquid llefiscós que acabava d'expulsar hi va trobar com cada dia, restes del carbó de la mina. Com sempre els seus mocs eren estalzinosos, com tot a la seva vida, entre el gris apagat i el negre lluent. Dies plens de polsina de sutge que ho amara tot, tot: els dies, les paraules, les idees, els sentiments, les robes i fins i tot els mocs. Res no s’escapava d’aquella pàtina d’ombra que li omplia la vida i els pulmons; sabia que els dies de mina arribaven a la fi, com ho feien els seus dies, cada cop li costava més baixar a la mina, i cada cop li costava més respirar estirat al llit, sentia que s’ofegava oprimit pel pes del carbó de dins dels pulmons. Cada cop li costava més estar al costat de la seva dona, la sentia ja tan llunyana a ell. Cada cop es refugiava més en l’únic redós que encara no s’havia tenyit de dol, aquell raconet de la memòria on tornava a ser un infant; aquella aigua clara del riu, del pare que feia el camí de sirga i els cridava, mentre ell i son germà jugaven i reien a esquitxant-se, xops de cap a peus. Res no tenia més valor que sentir aquella fredor de l’aigua, aquell soroll del riu, i el tragí dels homes amb la barcassa. Tot li era aliè, només la rialla sonora d’en Joan li ressonava dins el cap en el seu refugi de la memòria que el feia somriure amb els ulls, perquè els llavis ja n’havien perdut l’hàbit. I tot era blanc i clar.

Va desar el mocador tenyit, amb calma a la butxaca, guardant amb ell els seus records. S'aixecà amb la calmosa mandra dels vells treballadors que els ossos els recorden tots els mals, mentre feia, lent, el trist camí cap a casa, com cada dia des de feia tants anys...

exercici 5

Exercici 5

El president

Hi havia una vegada, un país on tothom era més o menys pobre i tothom passava misèria; amb mil carreges impossibles a l’esquena: per mirar escoltar música, per beure aigua, per anar al teatre, per menjar escarxofes, que es veu que eren decoratives i tenien impost de flors, per collir bolets, per conduir el cotxe, per llençar bé les escombraries… vaja un país de bojos, i per si no fos prou pes, a més, tots anaven carregats d’hipoteques dels bancs, deutes de lloguers acumulats, factures de la llum, del gas, etc.

i és clar amb tants impostos hi havia algú que era molt ric, aquell país governava un president que tenia molts, molts diners, era molt, molt avar tant que no en tenia mai prou, sempre en volia més i més. El seu desig més gran era que tot el que toques es convertís en diners, no en tenia prou amb tots els milions que li enviaven els ciutadans.

Per això, va anar a veure els bruixots dels bancs. Aquests ràpidament li van concedir el seu desig; Bàsicament perquè van pensar que així ells tindrien també més diners. Perquè en algun lloc els hauria de guardar no? Els banquers li varen donar al president uns guants de banquer i au! A tocar i parar la mà.

Al principi tot era fantàstic pel president! Tocava els papers que havia de signar i es convertien en diners, fullejava els llibres que no havia llegit mai, quin tacte tant amable tenien; plovien més i més diners, quan va haver tocat tots els llibres de la seva llibreria va fer-ho amb els contes de la seva filla, i quan va acabar, va tocar totes les corbates que es convertiren en xecs en blanc i els trencaclosques en targetes negres, i ell n’estava de cofoi com una mona.

Per no tenir problemes, quan volia parar es treia els guants de banquers que eren una ma blanca i una de negre i tot tornava a ser normal, i avorrit, pensava ell. Per això cada vegada li costava més treure’s aquella segona pell.

Fins que un dia amb els guants posats va agafar la tassa del cafè i es tornà petroli i va agafar el raspall de dents i se li va convertir en una pistola, espantat es va treure els guants però quan encara duia el guant negre va entrar la seva filla que volia emprovar-se aquell guant blanc. El pare, per evitar-ho va tocar la filla amb el guant negre i es va convertir en una hipoteca amb un deute gegant. Desconsolat i atabalat en intentar solucionar-ho va agafar el telèfon per trucar als banquers i el mòbil es va convertir en una caiguda descomunal de les seves accions de borsa,

Els banquers li varen dir que no poden fer marxa enrere, que això es el que passa amb els guants de banquer no hi ha solució possible.

Va plorar amargament per la gran hipoteca que li suposava un 50% de la seva riquesa,

els banquers li van suggerir que podia provar de pagar el deute... (ells tindrien on posar aquells diners, en un banc lluny de tot)

No volia sentir-ne parlar de pagar!. Va pensar a generar més riquesa amb els guants i així la hipoteca de la nena no seria tan gran. Però amb els nervis es va posar els guants del revés i va generar més deutes, més multes i sancions d’hisenda (els de les dues mans negres)

Desesperadament pacient, com sempre, el seu criat li va demanar si el podia ajudar a pagar un gran deute que tenia a causa de la misèria de sou que li pagaven, i dels impostos bojos que ell posava. El President va accedir i es va posar bé els guants i va agafar un llibre de títol absurd que tenia allí sobre, els crits silenciosos, i el va fullejar fent caure una pila de diners, i en tocar els guants del majordom obtingué dos xecs en blanc i un augment de sou merescut.

El majordom li va recomanar que si ajudava a la gent com havia fet amb ell, potser la fortuna li tornaria a somriure, que per provar no hi perdia res.

A contracor, va provar-ho i a mesura que el president anava ajudant als seus amics semblava que tot anava bé, i tothom estava molt gratament sorprès, però la seva filla continuava sent una hipoteca impagable i els guants negres ja li havien investigat els comptes i bloquejat els comptes i res no millorava,

Completament arruïnat i a punt de dimitir, es va trobar al seu despatx i amb els guants posats va tocar la partida d’impostos nous del mes i es convertiren una baixada d’impostos, va tocar el plec de lleis per aprovar i és convertí en ajudes fiscals a tothom i greuges pels rics. I així va anar suprimint els impostos impossibles i les carreges dels ciutadans, fins que tothom al país guanyava pel que treballa i vivia just i compensat.

I la seva hipoteca? doncs clar, quan va tocar la llei d’hipoteques va fer que es cancel·lessin i es tornessin a fer per contractes justos, i així la seva filla hipotecada va tornar a ser feliç.

Finalment el president va entendre que havia de fer amb els guants es va donar la mà a si mateix i els guants negre i blanc es van destruir a si mateixos i amb ells el sistema bancari!

fi.

exercici 3

exercici 3

En el bar del poble, hi ha pocs clients a mig matí. L’Anna, la propietària, és la barra netejant. El seu fill Viktor de 16 anys seu davant l’ordinador en una taula propera. Entra en Joan, l’alcalde gras i llepa del poble.

ANNA. (Des de la barra)- Que vol prendre?
JOAN.- Bon dia Anna. Posa’m un cafè amb llet d’avena i un croissant integral si us plau.
ANNA (per ella mateixa)- No, si encara farà regim amb lo gordo que està…
(prepara el cafè i el croissant)
Nen! Viktor! Treu-te els cascos, que t’estic cridant!. Té porta això a aquella taula.
VIKTOR - Tu flipes! Jo a aquell cabró no li serveixo res!
ANNA. (abaixant la veu) Vols callar, que encara et sentirà. Porta-li i punt.
VIKTOR.- Que no mama! Que jo al gordo de l’alcalde no li serveixo res! Ens està fent fora del casal okupa! L’hauria de treure del bar a patades! com ens tracta ell i els seus gossos de quadra!
ANNA.- Va menys fardar de milhomes i a treballar. Que bé que esperes que et pagui la setmanada per estar aquí. Total, estàs tot el dia assegut jugant al ordinador, i per tres taules que et faig servir et queixes.
VIKTOR. - Que no jugo mama, estic formant-te i treballant en línia amb els de la PAH. Va dóna’m la plata.

(Posa el cafè i el croissant sobre la taula de mala manera i el cafè es vessa una mica.)

JOAN: (somrient irònic) -Noi. em podries dur un altre sucre? Aquest s’ha mullat amb tant de moviment.
VIKTOR.- Es que no el penses barrejar amb el cafè? Que importa si es mulla abans o després? Hi ha gent no te ni sucre per menjar... (mentre li esta agafant un altre sobret i li porta a taula. Després se’n torna a la seva taula i es posa els auriculars.)
JOAN. -Gracies. Me’ls prendre els dos. (Li sona el mòbil)
-Si? Ah Manel, digue’m? No, no trigaré gaire, he sortit a esmorzar aquí al davant...
Que s’esperin. No vindrà de 10 minuts! Porten tres anys encallats intentant treure’ls de cine i ara tothom té presses…(baixant la veu) I què si ve la tele i la premsa?. Aquests xous no ens interessen. Aguanta que ja vinc.
ANNA. (Des de la barra) -Quin rebombori que hi ha eh? Hi ha dos cotxes de TV3 i tot. Que filmen avui?
JOAN (li somriu sorneguer, mentre s’aixeca a pagar a la barra.)- Sempre estem distrets en aquest poble! No em deixen ni fer el cafè tranquil, que ja ve tota la premsa a buscar-me les pessigolles.
ANNA. - Va no et queixis! Però si et fan propaganda gratuïta; sortir per la tele sempre fa publicitat.
JOAN- Adéu, bon dia Anna.

(surt JOAN)

VIKTOR. -Mama em deixes sortir un moment? He rebut un watsapp que s’està liant davant del casal, al antic cinema. Hi ha dos furgons de mossos, la tele i molta penya.
ANNA.- Encara et fotràs en un merder que ens coneixem.
VIKTOR. - Va mama només un moment. Que tinc col·legues encadenats a dins. (somrient) I així t’explico el que passa...
ANNA. -Ai... Només 5 minuts!. I no et posis en embolics que en sortirem escaldats tots. No entris al cine eh?!. M’ho vas prometre!
VIKTOR. T’ho prometo mama (li fa un peto). Ets la millor!
(surt VIKTOR, ANNA surt per dins el magatzem. fosa.)

(Al bar. Només hi ha un senyor gran en una taula llegint el diari.)
(sona un telefon insistent)
ANNA Ja va! ja va!. (despenja) Bar la plaça, Mani’m?. (Alterada) Què!! però que dius? Que ha fet? Si no han passat ni 20 minuts!! El mato! Aquest nen ens matarà a disgustos Enric. Sí, sí. Ja hi vaig jo! Ara surto… No, no tinc gent només en Pere Planes... Però està a comissaria o a la plaça encara? Que han dit els mossos? Sí, sí d’acord ara et trucaré.

Pere! surto un moment si entra algú li dius que esta tancat. Tornaré abans que acabis el diari. I sinó tanca amb la clau que saps on és.

(Surt Anna. Fosa.)
(Pere acaba el diari i el plega amb calma, s’aixeca lentament, agafa una clau de darrere la barra, tanca el llum i surt del bar)


(Entren al bar Viktor Anna i Enric, pare de Viktor, El fill s’asseu en una taula a poc a poc com adolorit)

VIKTOR- Vale ja no? M’ho heu dit 80 cops! És que no escolteu o que? Que jo no he fet res! Ha estat el mosso que m’ha ostiat sense miraments a cops de porra.
ANNA- I 80 cops més que t’ho diré si cal! Em sents? No tornaràs a sortir amb aquesta gent. (tots dos emocionats) No ens pots fer patir més a ton pare i a mi.
VIKTOR- (quasi plorant) Ho sento mamà! Però que de debò que he tingut mala sort. Només estava allà al davant, tothom cridava contra els mossos i ells han començat a repartir a tort i a dret.
ANNA- (suavitzant el to)
Ens preocupes saps? Tothom n’espera molt dels fills i no ens has decebut fill, al contrari estem orgullosos de tu. Ets valent, decidit i conseqüent en el que fas; però coi estàs pendent de judici! Ets menor! Ens podien haver pres la custòdia! Se’t podien haver endut a la DGAIA!

ENRIC.- Ja prou Anna. Tranquil·litzem-nos i pensem amb calma, el que hem de fer ara.
Demà aniré al despatx de l'advocat i estudiarem que és el millor; si fer una defensa conjunta amb els altres (amb menyspreu, o fent cometes amb les mans) «col·legues teus» o per separat com si tu estiguessis només de pas.
Víctor- Si home papà! Jo no estava de pas! Ens hem solidaritzat amb els encadenats i ens han pegat a tots perquè si, no estàvem fent cap mal a ningú. Ens han "dispersat” que diuen ells. Podríeu creure en mi no?
ANNA- Oh massa que creiem el que ha passat!
ENRIC- Creiem en tu fill. Però això no és Barcelona. Tenim el bar del poble i una imatge. Tu saps que aquí tot pot canviar per ser fill o amic de. Hem de mirar quina és la millor opció, sense que, si tu vols, sentis que estàs traint els teus «ideals».
Víctor- Però quedaré com un llepa perquè els papes són amics de l’alcalde i la mama va ser la seva parella.
ANNA- Vols callar!! En Joan ens ha ajudat molt. Jo ja no sé com donar-li les gràcies
(Pare i fill se la miren de cop sorpresos)
-Que no, poques soltes! Que vull dir que ja em fa massa vergonya haver de dir tants cops gràcies i anar demanat favors. (somrient i posant-se vermella) Que havíeu pensat? Mira que sou idiotes… aneu!
ENRIC- Va, anem a dormir que demà ho veurem tot amb més... perspectiva. (mentre s’aixequen i surten es mira el darrere de la seva dona)

(surten per la porta interior mentre apaguen els llums)

exercici 2

prova 1:

Amics ballaven descalços cançons esbojarradament. Feien giragonses havent jurat lliures. Mostraven nus orgullosos peus que romanien sovint toscos. Udolaven veus xisclant

prova2:

Anaven bevent Coca-Cola, de l'estadi fugien grups homogenis juvenils. Intentaven liquidar músics nous, oprimint-los per quartilles rònegues signades. Totes usaven vestits xavacans.

prova3

Als boscos cendrosos desbocades eugues, fugien galopants. Hostils jaguars intentaven liquidar-les. Moriren només ofegats pel riu. Salvades, tranquil·les, unir-se volien.

heu endevinat que havia de fer? un micro relat amb l'abecedari.

exercici 1

M'he tornat a apuntar a un curs d'escriptura, aquest cop tindré més temps per dedicar-li que l'any passat...
exercici 1:

Divendres

Fa un dia fantàstic; amb aquell sol de primavera que irradia alegria i ganes d’estiu, i aquell cel net i clar, que t’asserena només de mirar-lo, que et fa agafar el dia amb optimisme i ganes de tenir un gran dia.

I no és que no tingui molta feina, en tinc moltíssima, i moltíssims problemes que m’estressaran i angoixaran. Però intentaré fer cas als grans savis, somriure al dia i no preocupar-me per petiteses. Total que són? Diners. I aquests, no omplen l’esperit com el cel i el sol d’avui.

Al migdia, he fet com els dies bons. I per desconnectar de totes les angoixes i tensions que ja acumulava el meu rostre, he anat a la platja a llegir, i meditar una mica, o estar en silenci contemplatiu davant del mar, que no sé si és el mateix que meditar, però que a mi m’ajuda. M’ajuda a desconnectar i reconnectar amb el meu objectiu del dia. Contemplar la bellesa del dia i ser feliç.

Ja és de nit. Sóc a casa, i ara em costa valorar aquest dia com a positiu, radiant, i totes aquestes tonteries que escrivia aquest matí abans de sortir... La tarda no ha estat tan bona; la gent és ben bé que és indiscreta i no pensa abans de parlar. Com et poden preguntar si estàs embarassada? i quan li responc: «no, estic grassoneta». Em diuen; «ai no, si m’ho he pensat per la mirada que feies, per la llum dels ulls saps?» Au va! Es diu; òndia ho sento, he ficat la pota, i l’altre et respondrà tranquil·la no passa res, perquè a la botiga, jo intento ser educada i no enfadar-me amb els clients, però la recreació i insistència en el convenciment que ha pensat que estava prenyada per la meva mirada, i en cap cas per si faig panxeta, que a totes se’ns pots inflar un dia. Ha sigut superior al sol i al cel clar. I al final la tensió en la conversa i el meu; “alguna cosa més?” Ha estat tant fals, que a sobre m’he sentit culpable de ser poc amable. Uf…

Potser és que al vespre, el dia ja no era tan radiant i el meu ànim s’ha marcit amb ell. 

Ja sé que no he de deixar que aquestes petites coses m’espatllin el dia, però és dur. Què més voldria jo que estar embarassada. Ja sé que la pobra noia no en tenia cap culpa, però és que aquest any ja m’ho han dit tres cops i avui ella s’ha endut el moc. No m’he contingut. La setmana passada la senyora gran entranyable i francesa a qui jo no entenia i m’ho va dir tres cops i jo anava intentarnt pensar que coi vol comprar? Una faixa? Al final la situació va ser tan còmica que no vaig tenir temps a enfadar-me. Ni a analitzar que estic gorda.

I no és que m’hagi enfadat avui, simplement m’ha fet ràbia, ràbia de tenir 35 anys i donar el perfil de tenir fills, i no tenir res de res, a part de tenir panxa, ni fills, ni parella, ni diners, ni una bona feina.

Però no desistiré. Demà tornaré a començar el dia amb ganes de menjar-me el món i la vida com si fos l’últim instant.

Dissabte

Són les quarts de cinc de la matinada. Ha estat una bona nit, els dissabtes sempre vaig de bòlit i no tinc temps ni pel diari ni per res, però ara estic desvetllada. Després de sopar amb la colla i anar tancant bars, he tornat a acabar al llit d’en Joan. Però he marxat quan s’ha adormit. Estic massa feta pols per no dormir, i per molt que, despertar amb un home al costat sempre és bonic, necessito un son reparador. I al seu llit, amb els seus roncs, no descansaré. M’agrada molt en Joan, però tenim tant clar que no passa de ser una aventura banal, que mai hi haurà res més seriós, que a vegades m’entristeix. Som tant amics i tan sincers que no ens calen gaires escenes de seducció, ens desitgem; anem. Tenim son doncs; a dormir. Clar que si no me'n vaig al llit ja, que són quasi les 5 encara descansaré menys, però és que encara tinc massa pressent el seu cos i la seva olor. Bona nit.

primavera

la llum es tant clara, tot explota de vida i veig flors per tot arreu entre una escletxa del terra a un teulat  a la carretera... la natura invaeix per primavera i el sol es tant calid venen dies de platja bons abans que arribin les bandades dels estiuejants...
potser l'amor retorna teresa i diria que ja el comences a notar.. que ve l'amor que ve l'amor ressonant com un exercit de timbals....

seguirè esperant.

encara t'espero...

perdonar és sa

a vegades et trobes textos que et fan pensar... 

perdona, i perdoneu-me si us plau

Los beneficios del perdón

Perdonar es bueno para la salud mental. Pero también lo es para la salud física.

A veces, las personas de nuestro alrededor hacen cosas que nos hieren o con las que nos sentimos traicionados o incluso agredidos. En otras ocasiones, somos nosotros mismos los que hacemos algo con lo que más tarde no estábamos tan de acuerdo. No es siempre fácil perdonar, pero hacerlo es muy sano. Aunque solo fuera por nuestro propio interés, deberíamos aprender a hacerlo.

El acto de perdonar, es mucho más fácil decirlo que hacerlo y, por lo general, supone un gran reto.

A veces, el perdón puede ser confundido como una forma de condonación, en la que se asimila lo que ha pasado sin tomar represalias. Pero el perdón es mucho más que eso. Perdonar implica desprenderse de lo que ha pasado.

En cualquier caso, perdonar tiene muchos beneficios para la salud de nuestro cuerpo.

El perdón es bueno para el corazón

Literalmente, el perdón le sienta bien a la salud de nuestro corazón. En este sentido, un estudio de la revista Journal of Behavioral Medicine encontró que el perdón se asocia con una menor frecuencia cardíaca y una menor tensión arterial. Este mismo estudio descubrió que perdonar ayuda también a aliviar el estrés.

Esto puede traer beneficios para la salud del corazón en particular y de la salud en general.

El perdón es bueno para la salud general, física y mental

Otro estudio posterior ha asociado el perdón con cinco medidas de salud, en cuanto a síntomas físicos, medicamentos utilizados, calidad del sueño, fatiga y quejas somáticas. Parece que la reducción del efecto negativo y los síntomas depresivos que produce el rencor, fortalece la espiritualidad, la gestión de conflictos y el alivio del estrés, por lo que el impacto del perdón tiene un efecto significativo en la salud en general.

El perdón ayuda a relacionarse mejor con los demás

Otro estudio publicado en el Personality and Social Psychology Bulletin,  encontró que el perdón  ayuda a restaurar los pensamientos, los sentimientos y los comportamientos positivos hacia la parte infractora. Es decir, que el perdón restaura la relación a su estado positivo anterior. Además, los beneficios del perdón pueden extenderse a las conductas positivas hacia otras personas fuera de la relación. De este modo, el perdón está asociado con más voluntariado, con más donaciones y actos de caridad, y otros comportamientos altruistas.

Consideraciones finales

Cuando perdonamos, nos estamos liberando a nosotros mismos, de nuestra propia esclavitud. Nos desprendemos del dolor y el resentimiento que llevábamos cargando como una losa a nuestras espaldas, para dar paso a la liberación. Incluso, al perdonar, concluimos esa parte abierta que teníamos con el pasado.

Perdonar implica una aceptación de lo que sucedió, para dar paso a un profundo desprendimiento, no solo de los hechos o acusaciones realizadas por los demás, sino también por nosotros mismos. Porque no solo hay que perdonar a los otros, también es conveniente reflexionar sobre aquello que tenemos que perdonarnos a nosotros.

El perdón es bueno para el cuerpo, para la mente, para las relaciones personales y para encontrar un papel en el mundo. Esto debería servir para convencernos que es mucho mejor dejar ir el rencor y perdonar.

Como dijo William Shakespeare:

“El perdón cae como lluvia suave desde el cielo a la tierra. Es dos veces bendito; bendice al que lo da y al que lo recibe“

lluitant contra el gran cuc...

no em prova quedar-me totes les tardes de diumenge a casa... sense projecte... no es bo pel meu esperit.

bon any?

avui fa fred a casa, ha començat un any més i com sempre em llevo sola i amb resaca tota la casa potes enlaire i amb l'esperit una mica cansat, sense gaire esma per fer res. l'any comença fred i amb desesma... expectant que el sol la calor i la ilusio em vinguin a rescatar...
que no vindran? ah que he de sortir jo a buscar.los?... doncs avui no.
ja ho fare demà. avui em quedare al sofa amb la desesma i el fred i la solitud que em calen els ossos...