Amb la son encara enganxada als ulls i encenent el cul d’espelma sobrant del dia
abans, com cada dia, baixa l’escala de casa sense fer soroll i va a treure aigua del
pou per a poder rentarse al matí ella i els homes de la casa.
És d’hora, encara fosc, just a l’albada en aquell instant en què tot és violeta i el dia
encara no ha començat. El gall aviat cantarà i començarà el dia per la família Vila.
Bon dia Magda!Es diu a si mateixa.
La Magdalena obre el forrellat de la porta després de treure la barra travessera
rovellada que cada vegada s’encalla més. Fa fred per ser finals de primavera, però
no estarà prou estona a l’eixida per què li cali els ossos; la feinada d’estirar la
galleda del pou la desvetlla i manté calenta. Sent això sí, el fred punyent a les mans
en tocar el poal gelat del pou per omplir la galleda i mentre el baixa per segon cop al
fons, per tornar estirar de seguida la corda, amb les mans blaves i entumides del
fred.
Magdalaneta t’equivoques, aquest home no fa per tu, on vas amb aquesta família,
hauries de mirar més amunt, em deia la Pepeta mentre recollia la meva roba, que en
aquella família hauràs de fer la meva feina, i quanta raó tenia! Mira’m anant a buscar
aigua gelada i deixant m’hi els dits.
Quant ja té les dues galledes plenes, en deixa encara el poal ple, preparat a la vora
del pou pel següent viatge del matí. Va de pressa a la comuna i en acabat carrega
una galleda en cada mà i torna lentament cap a la cuina intentant no vessarne i
esquitxarse els peus que està gelada i se li mullarien les mitges, que encara duu de
gairó. No m’arreglaré i vestiré del tot fins que no em renti, encara que faci fred hi ha
costums que no he perdut.
De seguit posa una de les galledes a bullir al fogó per repartirla a les dues gerres
dels rentamans. Mentre s’escalfa l’aigua amb la resta de brasa del vespre abans
que encara manté de la cuina econòmica prou calenta, va a les habitacions amb
l’altra galleda a omplir una mica les palanganes dels dos rentamans; el del marit, i el
del sogre i cunyat que dormen a l’habitació gran. Com a mínim a mi m’agrada l’aigua
tèbia la sogra prou que xerrava que quin disbarat escalfar aigua per rentarse un
moment, però bé que l’acceptava i la gastava tota. En Manel això si sempre m’ha
deixat fer de mestressa. No hauria suportat haver de gruar al so de la sogra. Per
aquí sí que no passava! En canvi la mare i el pare no s’hi van oposar gaire; ves que n’havien de fer de la filla petita. Els Vila eren i són una bona família. I ho sé, i ens
estimàvem tant amb en Manel. Vaig fer sort, per molt que digués la Pepeta, vaig fer
sort amb el meu home. Els Mora som de casa bona, prou que ho sé que la Pepeta
encara és al casal fent això que jo faig ara en aquesta habitació pudent d’home i
vells xaruc, quin fàstic no poden anar a la comuna! Quina mania a fer servir l’orinal
crec que ho fa expressament per marejarme.
Després entra a la seva on el marit encara dorm. Amb en Manel en canvi encara és cada matí com el primer dia junts. Amb aquella il∙lusió als ulls i aquella fam al cos. Ai si n’està molt de mi, ho sé, però l’amor no ens donarà menjar. De passada entra a l’alcova de la Maria dins la seva habitació, a llevarla en silenci per què l’ajudi amb la feina. Va dormilega, lleva’t que els ocellets ja canten.De tornada a la cuina van obrint les dues les finestres perquè entri el bri de claror del dia que despunta i no calgui anar amb l’espelma.
Quan tornen l’aigua ja està fumejant però no bull, encara, i n’omple les dues gerres de porcellana per poder rentarse amb aigua tèbia. Com sempre se’n guarda una mica a la galleda per a ella i la Maria. I envia la nena a portar la del seu pare mentre ella carrega i aviva el foc de la cuina per a tot el dia. Crec que torno a estar en estat, ja fa una setmana que hauria de sagnar i no he sagnat, però encara és d’hora per dir res. Però i si la torno a perdre? Potser el meu cos ja no és bo per tenir fills. Vaig sentir la Pepeta com ho deia mitja veu a la mare i la llevadora l’ultima vegada, ja fa 8 anys que va néixer la Maria i n’he perdut dos que no van formar-se.
Després duu la gerra gran per al sogre i el cunyat que pesa més i és més calenta. Ells encara dormen i mandrejaran una estona els diu bon dia i surt de l’habitació de pressa, després d’haver obert la finestra que dóna al carrer. Però en Manel encara em busca cada nit amb les mateixes ganes, sembla que no en te mai prou. No en tenen mai prou els homes com aquest d’aquí en Toni, que em mira sempre les cames i l’escot quan m’ajupo al pou amb aquella mirada lasciva. Si no es casa aviat, li diré en Manel que no l’aguanto més. Prou que ho sé que el necessita als camps però és tant incomode.
Quan entra a la seva habitació en Manel ja s’ha rentat i s’està acabant de vestir cordantse les espardenyes i amb la faixa al coll que no es posarà fins a sortir de la comuna. Li diu bon dia com sempre amb un somriure als llavis i li fa un peto dolç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada