exercici 6

Exercici 6:

Aquell esternut estrepitós li va fer saltar una llàgrima de dolor. Es va passar el mocador per sota el nas i després se'l va mirar. Entre el líquid llefiscós que acabava d'expulsar hi va trobar com cada dia, restes del carbó de la mina. Com sempre els seus mocs eren estalzinosos, com tot a la seva vida, entre el gris apagat i el negre lluent. Dies plens de polsina de sutge que ho amara tot, tot: els dies, les paraules, les idees, els sentiments, les robes i fins i tot els mocs. Res no s’escapava d’aquella pàtina d’ombra que li omplia la vida i els pulmons; sabia que els dies de mina arribaven a la fi, com ho feien els seus dies, cada cop li costava més baixar a la mina, i cada cop li costava més respirar estirat al llit, sentia que s’ofegava oprimit pel pes del carbó de dins dels pulmons. Cada cop li costava més estar al costat de la seva dona, la sentia ja tan llunyana a ell. Cada cop es refugiava més en l’únic redós que encara no s’havia tenyit de dol, aquell raconet de la memòria on tornava a ser un infant; aquella aigua clara del riu, del pare que feia el camí de sirga i els cridava, mentre ell i son germà jugaven i reien a esquitxant-se, xops de cap a peus. Res no tenia més valor que sentir aquella fredor de l’aigua, aquell soroll del riu, i el tragí dels homes amb la barcassa. Tot li era aliè, només la rialla sonora d’en Joan li ressonava dins el cap en el seu refugi de la memòria que el feia somriure amb els ulls, perquè els llavis ja n’havien perdut l’hàbit. I tot era blanc i clar.

Va desar el mocador tenyit, amb calma a la butxaca, guardant amb ell els seus records. S'aixecà amb la calmosa mandra dels vells treballadors que els ossos els recorden tots els mals, mentre feia, lent, el trist camí cap a casa, com cada dia des de feia tants anys...