exercici 1

M'he tornat a apuntar a un curs d'escriptura, aquest cop tindré més temps per dedicar-li que l'any passat...
exercici 1:

Divendres

Fa un dia fantàstic; amb aquell sol de primavera que irradia alegria i ganes d’estiu, i aquell cel net i clar, que t’asserena només de mirar-lo, que et fa agafar el dia amb optimisme i ganes de tenir un gran dia.

I no és que no tingui molta feina, en tinc moltíssima, i moltíssims problemes que m’estressaran i angoixaran. Però intentaré fer cas als grans savis, somriure al dia i no preocupar-me per petiteses. Total que són? Diners. I aquests, no omplen l’esperit com el cel i el sol d’avui.

Al migdia, he fet com els dies bons. I per desconnectar de totes les angoixes i tensions que ja acumulava el meu rostre, he anat a la platja a llegir, i meditar una mica, o estar en silenci contemplatiu davant del mar, que no sé si és el mateix que meditar, però que a mi m’ajuda. M’ajuda a desconnectar i reconnectar amb el meu objectiu del dia. Contemplar la bellesa del dia i ser feliç.

Ja és de nit. Sóc a casa, i ara em costa valorar aquest dia com a positiu, radiant, i totes aquestes tonteries que escrivia aquest matí abans de sortir... La tarda no ha estat tan bona; la gent és ben bé que és indiscreta i no pensa abans de parlar. Com et poden preguntar si estàs embarassada? i quan li responc: «no, estic grassoneta». Em diuen; «ai no, si m’ho he pensat per la mirada que feies, per la llum dels ulls saps?» Au va! Es diu; òndia ho sento, he ficat la pota, i l’altre et respondrà tranquil·la no passa res, perquè a la botiga, jo intento ser educada i no enfadar-me amb els clients, però la recreació i insistència en el convenciment que ha pensat que estava prenyada per la meva mirada, i en cap cas per si faig panxeta, que a totes se’ns pots inflar un dia. Ha sigut superior al sol i al cel clar. I al final la tensió en la conversa i el meu; “alguna cosa més?” Ha estat tant fals, que a sobre m’he sentit culpable de ser poc amable. Uf…

Potser és que al vespre, el dia ja no era tan radiant i el meu ànim s’ha marcit amb ell. 

Ja sé que no he de deixar que aquestes petites coses m’espatllin el dia, però és dur. Què més voldria jo que estar embarassada. Ja sé que la pobra noia no en tenia cap culpa, però és que aquest any ja m’ho han dit tres cops i avui ella s’ha endut el moc. No m’he contingut. La setmana passada la senyora gran entranyable i francesa a qui jo no entenia i m’ho va dir tres cops i jo anava intentarnt pensar que coi vol comprar? Una faixa? Al final la situació va ser tan còmica que no vaig tenir temps a enfadar-me. Ni a analitzar que estic gorda.

I no és que m’hagi enfadat avui, simplement m’ha fet ràbia, ràbia de tenir 35 anys i donar el perfil de tenir fills, i no tenir res de res, a part de tenir panxa, ni fills, ni parella, ni diners, ni una bona feina.

Però no desistiré. Demà tornaré a començar el dia amb ganes de menjar-me el món i la vida com si fos l’últim instant.

Dissabte

Són les quarts de cinc de la matinada. Ha estat una bona nit, els dissabtes sempre vaig de bòlit i no tinc temps ni pel diari ni per res, però ara estic desvetllada. Després de sopar amb la colla i anar tancant bars, he tornat a acabar al llit d’en Joan. Però he marxat quan s’ha adormit. Estic massa feta pols per no dormir, i per molt que, despertar amb un home al costat sempre és bonic, necessito un son reparador. I al seu llit, amb els seus roncs, no descansaré. M’agrada molt en Joan, però tenim tant clar que no passa de ser una aventura banal, que mai hi haurà res més seriós, que a vegades m’entristeix. Som tant amics i tan sincers que no ens calen gaires escenes de seducció, ens desitgem; anem. Tenim son doncs; a dormir. Clar que si no me'n vaig al llit ja, que són quasi les 5 encara descansaré menys, però és que encara tinc massa pressent el seu cos i la seva olor. Bona nit.