29-3-00

Feia dies que no escrivia i aquest matí en tenia ganes perquè el matí era fred i clar, estaven a 6º després d'un estiuet de febrer març, però el sol lluïa sobre el mar, sense núvols al cel plàcid i net.

Però no he escrit perquè anava amb el meu amor platònic, sona molt infantil ho se, però es el meu prototip de noi. I  m'atrau pel poc que es deixa conèixer, per la seva timidesa, per la seva innocència. Però és llest i guapo: moreno amb ulls verds foscos, i et mira sempre somrient, li fa vergonya parlar però com que soc jo qui du el fil de la conversa s'hi anima una mica.

A mi la seva presència sempre m'ha bloquejat, ens hem quedat sense paraules, mirant-nos als ulls uns segons i ens hem ficat a fer feina ràpid, només creuant les mirades somrient de tant en tant. És tant maco quan somriu. Una mica com aquest noi de la meva classe que és tímid però una mica prepotent però el meu noi es diferent. Quan parlo amb ell sento tanta vergonya, i em bloquejo i no se com continuar davant d'aquells ulls verds que em miren sincers i afables. I quan ens trobem pel carrer només ens diem adéu però mai parlem gaire. I em sap greu perquè seria el noi amb qui voldria compartir la meva vida, tranquil, clamat, però dinàmic, bona persona, sa i excursionista i amb algunes aficions semblants que compartim però en grups diferents. Però se que és tant utòpic. Perquè no ens acostem mai. Ens trobem de tant en tant i crec que ell em veu com una noia massa llançada.

...

I ara el mar blau i el sol escalfen el cors.

Ara baixa en Diego i la Mireia i la Virgínia es queden soles per poder criticar i parlar de les seves coses i de lo guapo que estava avui en Felipe. De les confusions que han tingut a classe amb una altre companya i que ara es pensarà que ha estat culpa de la Virgínia quan ha sigut d'una altre, que no he entès com es deia...

Les mateixes històries de sempre que em porten a les mateixes reflexions de sempre.

29-3-00