Quan m'he llevat el dia ja s'havia aixecat, ja era clar. I fa un dia clar i destapat; blau cel, blau mar, sol groc que il·lumina i enlluerna, d'aquests dies que m'agradaria haver vist sortir el sol. Sembla però que a partir d'ara ja no el podré veure sortir més el sol, perquè ell es més matiner que jo.
I avui torno a anar a la gran ciutat a estudiar que diuen. Tot i que com sempre no en tinc ganes, preferiria mirar el mar, baixar a qualsevol estació i mirar el mar i escriure.
Després de les vacances de setmana santa, "vacances" perquè no he fet classe, però si que he treballat, I no he anat enlloc; no m'he mogut de casa. Però l'he pogut veure molts cops. I comprovar com la seva indiferència i com les seves patilles s'allarguen i es mantenen. De tant feliç i despreocupat ni es recordava de saludar-me.
Aquest noi del meu davant amb els ulls clars, blaus que em miren, faccions allargades i amb el cabell canós, però no se'l veu gran, m'ha fet pensar en el cuiner aquell que sempre em convidava. És alt i prim aquest noi, i així amb el cap endarrere perquè està tot adormit, és realment bonic. (quin rodoli més tonto)
Quan tinc dies de vacances m'agradaria fer moltes coses però com sempre no faig res de bo. No he aprofitat el temps però si el sol perquè cansada de pensar i deprimir-me m'he estes al sol a intentar oblidar que soc persona.
Que trist tenir un cervell que pren consciència dels seus actes.
Tot està silenciós, molta gent dorm i d'altres miren el silenci i la mandra de tornar a iniciar la jornada laboral.
25-4-00.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada