Ahir quan tornàvem el tren es va aturar a tres parades de casa, i ens van avisar que es quedava allà "por arollamiento a la via". Algú s'havia tirat al tren de davant nostre i com que estava aturar el nostre ja no el van deixar anar més enllà. Vaig tornar en cotxe del novii d'una noia que ens va venir a buscar i al passar pel costat del accident es veia el tren aturat amb tothom a dins i el jutge i la poli que arribaven en aquell moment a aixecar el cos; dos trossos tapats amb dos llençol un a cada cantó de la via.
Avui fan núvols i el cel s'ha quedat tot encès pel sol que intentava fer-se espai en aquest cel tant atapeït, tot era rosat com quan la mare de Déu fa coques a la posta de sol.
La vida és fràgil.
Al tren hi havia un noi cec amb un bastó blanc que estava assegut en un lateral de tres, i al baixar s'ha aixecat i ha anat directe cap a la porta, sense el bastó ni res. Semblava com si no fos cec del tot, o havia percebut molt bé d'on venia la corrent d'aire i per on havia de sortir.
Hi ha tres dones davant meu que em miren encuriosides com si ja sabessin que estic escrivint o com si intentessin llegir el que diu en el full que he passat i els queda de cara a elles. Ja no em queden gaires, només quatre. Però encara no se que faré si em compraré un altre quadern o no.
Al passar per sobre el pont miro el mar per últim cop al matí com si fos una penyora per tornar una esperança per continuar el dia i sabes que a la tarda encara i serà esperant-me a la tornada.
13-4-00.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada