Diumenge de tardor, després del cinema anem a sopar, de camí comprem una ampolla de vi, per acompanyar.
Fem una senzilla truita de patates i una torrada, seiem a taula el tres en aquest menjador estret i antic, com la casa; la taula i les cadires de fusta, les estovalles de quadres vermells, i els tres gots de vi, sobre nostre la lampara que ens fa llum a taula i deixa la resta en la penombra.
A falta de tele, hi ha la radio de fons, i només ens veiem les nostres cares. Escoltem, com van fer els nostres avis, les noticies polítiques que estan canviant el país; el veí i el nostre de retruc. I malgrat que la truita està bonissima (deu ser per la paella, o pel cuiner?) i el vi és bo, bo, em costa empassar i al fer-ho em noto el menjar a boca de l'estomac fent un nus.
És estrany que m'afecti la política a mi, però com si fóssim els nostres avis el 39, escolto amb l'angoixa i un regust de tristesa i rabia continguda del que passarà ara?.
Segurament res, res canviarà prou, però tot canviarà molt. Esperem que no tant, com per haver de marxar, com apuntàvem ahir.
Marxo sola cap a casa pensant que em faré gran sola i en un país estrany.
Marxo sola cap a casa pensant que em faré gran sola i en un país estrany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada