Després de dies ennuvolats i foscos on l'esperit s'encongia dins seu aquest matí ha tornat a sortir el sol sobre un mar lluent, blau i plàcid i sols restaven alguns núvols dispersos.
Ara tornant cap a casa en el migdia, amb la panxa buida i amb ganes de menjar i que quan veus i olores el menjar dels del tren davant, se't fa la boca aigua. Cansada i amb ganes de tornar, sento de fons la Mireia ien Diego i la Virgínia però no se que s'expliquen perquè no els entenc, i perquè hi ha més converses pel mig. Pel reflex del vidre dins del túnel veig que li deixa un cd però li de qui es sobretot no el perdi, però no entenc el nom del grup.
Més converses pel mig i més mòbils que incansables no paren de sonar amb diferents músiques i converses.
Diuen que tinc pensaments originals, que semblo molt independent, i sempre a la meva, autònoma, i jo que dic que no. Que crec que depenc molt dels altres, que necessito a la meva vida alguns valors fixes estables i segurs que em recolzin i aprovin les meves accions i pensaments per poder ser jo necessito els altres.
I després d'haver-me adormit em desperta el revisor per demanar els bitllets. I veig un magnífic i profund blau que retalla amb un pàl·lid cel clar. Un mar en calma fosc retallant l'horitzó, com si fos pintat expressament. La música d'avui al tren també recorda als mòbils, tot i que hauria de ser al revés perquè són els mòbils els que a vegades sonen en forma de músiques clàssiques però amb só agut d'orgue.
Ara sona la melodia terrorífica de la família monster amb un orgue greu que gemega i ressona pel tren, com si aquest es trobes en una lenta agonia.
23-2-00.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada