No hi ha colors, com si un dol s'estengués per tot, no hi ha vida. Gris tot és gris, i sense llum. Quan baixava cap a l'estació es perfilava damunt del mar una línia de vida rosada del dia que naixia.
Però avui a l'estació he tornat a veure't, ara que tot queda més lluny. Ni m'has saludat, tranquil després de tant de temps de silenci, i has anat al final del tren amb un amic, com el dia que vaig començar a escriure aquest diari i no ho vaig reflexa aquí. Prim, escanyolit i encongit pel fred, clar que no m'estranya si a nou graus no et poses abric fill!! Però per això m'agrades tant; tot segur i confiat, altiu, com sempre, amb les patilles cada cop més llargues que t'aprimen el rostre, com si el cos no ho fes prou. I la cueta del cabell, cada cop més llarga, que et penja pel darrera, encara recordo el dia que t'hi feia una trena però encara no era prou llarga...
Però com el dia, avui tot és més apagat i la teva presencia ja no aporta llum.
Però no tot, no tot. Avui he tornat a veure aquest noi que no se com es diu, que veig de tant en tant al tren; moreno de pell molt blanca i faccions primes amb un rostre quasi malaltís, però preciós i que no m'ha tornat a saludar-me mai més. Només un dia al tren perquè li va fer il·lusió trobar algú del seu poble i jo no el vaig reconèixer i no el vaig saludar, i ja no m'ha tornat a dir mai més res.
I ara el tinc assegut a darrera però potser podria haver estat asseguda amb ell xerrant i fent-li totes les preguntes que ara m'agradaria fer-li; com és diu, que estudia, d'on ha sortit...
Però ara és massa tard i només puc admirar-te sense colors, sense vida.
21-2-00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada