ahir.

De cop, com un gerro d'aigua freda; les desil·lusions, com els globus que es desinflen de cop. Com sempre. Els somriure dels llavis s'esborra per uns moments i passa a ser uns ulls apagats i un somriure tens i trist, per compromís.

No, si en veritat jo no m'esperava gran cosa, però hi somiava, ja hi somiava; ja em feia de fantasma alhora d'anar a dormir i al llevar-me; ja era qui protagonitzava les meves vides paral·leles imaginades. Per molt que jo deia a tothom: però que dieu, si a mi no m'agrada aquest.

Com sempre un sospir rebufat llarg i trist, decepcionada, com un pastis que se't crema, com un globus que es desinfla de cop: ell arriba abraçat d'una noia,  et saluda cordial; com sempre.

I ja està.

Ja no cal imaginar, ja no pot fer de fantasma, ja no cal somiar-hi, tot i que no ho podràs evitar.  I et farà rabia, perquè de nou sabràs que només t'estas enganyant amb les més tristes i cutres il·lusions fictícies i poc convincents.

Ara per molt que jo digués: no si a mi aquest noi no m'interessa pas, per molt que jo era conscient que no m'atreia físicament, estaré trista. En el fons estaré trista. Que trist no?

I que irònic.