4-2-00

 

   I de nou el sol de l’hivern cau sobre la meva cara; i les ombres de les cases, que tapen el sol per uns segons, fan ombres intermitents per la rapidesa del tren, com quan algun nen juga a encendre i apagar el llum ràpidament. I la final fa mal als ulls perquè no et pots acostumar ni a la llum ni a la fosca.

Asseguda d’esquena a la direcció del tren, recordo quan vaig començar a viatjar en tren; que em marejava sinó anava en la mateixa direcció, com a molta gent encara li passa. Quiet, tot és mou endavant i tu no, com si tothom t’atravesés i aquella sensació de mareig al cap i al estómac; sobretot quan el tren s’atura i la refrenada et fa anar endavant i endarrere fins tornar a rebotre contra el seient. I aquest sotrac tan subtil i tant fort al estómac, que sembla que t’ha de pujar tot. Com quan vas en un ascensor i al parar notes aquest mateix sotrac al estómac.

Però la noia del meu davant ha baixat a l’estació i m’he assegut al seu lloc: i ara ja estic en la mateixa direcció i ara el sol ja no em cau damunt dels ulls, impedint de veure-hi clar, i no per manca sinó per excés de llum.

A l’andana asseguda hi havia tres persones grans que trencaven la meva solitud i silenci amb les explicacions dels perills de les pujades de pressió; i després dels sants, de la catedral, de la muntanya, i no callaven i quan ha vingut el tren he decidit canviar de vagó i anar més al final. No és que no m’agradi sentir les converses de la gent, sempre són força interessants però avui volia estar amb mi, tranquila, en el silenci de la llum que inunda l’espai.

El sol s’amaga darrera una alta palmera en l’estació; i mires al mar i el veus blau i no notes el reflex del sol al mar perquè també ha quedat just darrera la palmera. Ho ha fet expressament?.

La cançó que ara sento pels walk-mans, em fa pensar en tu i les ganes que tinc de veure’t. Però avui és divendres i no has agafat el tren de sempre. Perquè? Fa setmanes que no et trobo, ni pel tren ni a les nits. Potser perquè jo no he sortit? Segurament. Perquè estava estudiant i he sortit molt poc últimament. Aquesta setmana tornaré a sortir i potser et veure, però em sembla que em fa una mica de por. Potser preferiria veure't al tren avui per saber com pots o puc reaccionar aquesta nit. Sinó em dius res al matí perquè ho hauries de fer a la nit. Però ara ja no l'agafaré més aquest tren perquè m’han canviat l’horari i no se si et veure al tren. Tot és tant confús.

M’agrada la pintada del xumet negre i verd que vas veient a mesura que ens acostem a la ciutat. És com característica des de fa tant de temps, i és simpàtica però sorprèn que encara no l’hagin tapat. N'hi havia una que m'agradava molt. Era en blanc i negre i grisos i era un senyor assegut en un w.c. i amb un cap molt gran fent força i llegint un diari, em sembla, perquè al principi em pensava que era un home mirant la tele. Però també l'han tapat com moltes, però no perquè el propietari ho hagi repintat sinó per un altre grafit i això em fot per la manca de paret en aquest art tant fungible, limitat als murs.

4-2-00.