Quasi blanc, platejat la gran llenca s'escampa reflectint el dèbil llum que del damunt li cau. I allí una franja rosada pàl·lida s'insinua sobre els núvols blancs i foscos que es confonen amb el mar.
"I el teu mirar n'és ple, com el cel que es reflexa en ell". Petita descripció d'aquells ulls que em van encisar i enamorar quan encara era una nena si més no molt molts més innocent que ara.
Però els colors del cel i del mar es transformen en segons: El rosat pujant de to s'atarongeix i dona part de la seva llum sobre els núvols estrets i violats i s'encomana pel cel, que té ara una franja verdosa que es confon en el cel blanc.
Guaita el revisor, però se'n va ràpid.
El senyors del davant carregats amb feixugues maletes per anar al aeroport no li ensenyen el bitllet al revisor perquè ja ho han fet abans, suposo.
Blanc verd i lila, groc i vermell, pels llargs tubs per a cables que segueixen la paret abans d'entrar als túnels i et van seguint. Fa poc que els han posat i hi ha llocs on encara els posen. Donen color a la paret i fan fixar-t'hi.
8-2-00.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada