l'home gris

 Ell no feia res; no estudiava, no anava a la platja, ni a la muntanya... no sabia cuinar, no anava amb bicicleta, no llegia, ... tenia una llista llarguíssima de coses que no feia i no sabia fer. Fer no feia gran cosa,  i tampoc destacava per grans gestes... però tampoc estava mai trist ni somreia, no pensava que era infeliç o que volia ser diferent simplement anava fent sense queixar-se mai. 

I es que en Quim havia anat a viure amb els homes grisos, i ell no se n'havia adonat com tots els que vivien al poble dels grisos, clar. Els homes grisos eren tots molt treballadors cada dia feien la feina sense queixar-se mai, fes fred o calor estiguessin contents o tristos ells treballaven com formiguetes incansables. Vivien en el poble gris, però no tots havien nascut allà, simplement hi queien per algun forat, o hi entraven per casualitat un dia i no en sabien sortir i ja no pensaven mai en quan vivien amb els verds o els blaus....

    En Quim potser recordava més que els seus companys que ell quan era nen, era verd, i feia moltes coses. Ho pensava sovint amb un punt de nostàlgia però no de tristor, d'això no en tenien. El problema era que en Quim ja no recordava el soroll de la seva rialla... A voltes es sentia be amb ell mateix i somreia... Però de fet els homes grisos no reien, ni ploraven mai simplement eren una mica estàtics i inexpressius. Anaven fent però no sabien o no recordaven que eren les il·lusions, ni els somnis, ni els desitjos, ni les oportunitats, i les possibilitats...

   Un dia en Quim va anar a portar un paquet que li havien encarregat a la feina i l'havia de dur al final de poble gris on començava el blau.

Quan va arribar és va adonar que les cases  tenien un to blau-grisos apagat, però va veure davant seu un gran prat d'herba una herba que era entre blau i gris però era més blava cap al fons on es perdia l'horitzó. I es va quedar embadalit mirant aquell color.

Al fons al fons de tot del prat va veure una personeta que corria amunt i avall perseguint alguna cosa que es movia ràpid i en quim va somriure. De cop es va sentir tant bé que va voler anar amb aquella persona però li feia cosa no sabia si ho podia fer això...

Mentre pensava la personeta que corria perseguint alguna cosa, es va anar acostant creuant el camp.

   Tot d'una en quim va veure una cosa que sortia disparada fent un gran arc i queia aprop d'on era ell. No havia vist mai res semblant; si ho hages vist, ni que fos de petitó, ho recordaria. Era una cosa brillant i petita que lluïa molt. Des d'on era quiet en quim la veia pampalluguejar.  I al altre canto del camp la personeta que corria, va sortir disparada cap a on era en quim i allò tant estrany. Mica en mica en quim es va adonar que era una noia si fa no fa com ell una mica més petita de mida perquè en quim era alt i fort!

-Hola! Has vist on ha caigut l'estel?.

-Hola. No, no ho se. Què és un estel? va dir en quim tot pensatiu...

-Si home, l'estel que ha sortit disparat cap a tu! aquella boleta que lluïa i feia llum. I per cert que hi fas aquí? com et dius?

-Ah si, no ho se, quim. Va respondre en quim tot confós..

-Va doncs,  Quim oi? Jo sóc l'Alba ajuda'm a buscar l'estel, li va respondre l'Alba tot rient i agafant-lo de la mà. 

-Mira! va dir en Quim, crec que es això d'aquí el teu estel! 

Era una boleta intermitent petita i càlida que semblava que tingues poca força. L'Alba la va recollir amb molta cura fent cassoleta amb les mans. li va somriure i es va encaminar decidida cap al blau.

En Quim va dubtar un moment, no tenia clar que passaria si sortia del seu gris habitual. Però l'Alba es va girar somrient i li va dir; Va anem! i ja no va dubtar. 

Van creuar el prat blau i van arribar a un poblet on tothom era molt alegre reien sense parar i per tot. Val a dir que feien coses molt estranyes, uns es feien pessigolles els uns als altres sense parar, uns altres es feien pessigolles a ells mateixos i reien més que els altres, uns cantaven sense to ni so, desafinant tot el que podia desafinar i tots els que escoltaven picaven de mans contentissims... I es que els blaus eren tots una mica lirons. feliços molt, moltíssim, no sabien que eren les penes o plorar... tot ho feien contents i tot els feia feliços, feien un pet i reien feien un rot i reien, menjaven i reien i si no menjaven i sentien el soroll dels budells també els feia riure!

Quan creuaven la plaça del poble blau l'Alba no podia para de riure de totes les coses divertides que  feien i deien els Blaus i en quim va creuar la plaça del poble blau somrient però al final se li va despertar un cuc a dins la panxa i va pujar pel coll disparat i va fer una gran riallada! es va quedar astorat pensant He rigut? He rigut! i va riure amb moltes ganes! 

Entre riures i pessigolles i una mica confós per totes les coses estranyes que feien els blaus i que en Quim no s' havia plantejat mai que es poguessin fer, van arribar a on el blau s'esclaria i era més glauc, s'apropaven al verd... En Quim en veure un camí verd i un petit bosc al seu davant  Es va aturar en sec. De cop li varen venir al cap tots els records que tenia de quan era un nen verd; els pares, la infància i la rialla; el so de la seva rialla la va reviure de cop al veure un blau que el saludava amb el peu enlloc de la mà.

- Quim per que t’atures ara?. Li va preguntar l’Alba.
- Es que he quan jo era petit viva aquí amb els verds. Li va explicar en Quim.
- Òndia  com jo. jo també visc aquí, però va corre anem que hem tornar l’estel abans no s’apagui. Ja tindrem temps de parlar, després. 

Van arribar corrents al final del verd on semblava que tot fos blanc, i no hi hagués res més però era llum blanca i encegadora de tant pura. L'Alba va deixar anar amb compte l'estel enlaire i quan semblava que queia en Quim va bufar amb compte cap amunt perquè s'enlaires, i l'alba va bufar amb ell. L'estel va començar a brillar més i més fent pampallugues de tots els colors era tant bonic que a en quim i l'Alba se'ls va va omplir el cap de records alegres, de tots els moments intensos de la seva vida feliços i alegres, tots sumats en un únic sentiment de plenitud d'estar viu. I haver viscut. En Quim estava quasi espantat de tantes emocions de cop.  L'Alba de cop el va estirar endarrere allunyant-lo una mica de la llum blanca i portant-lo al verd de nou. 

- Quim estas bé? fas una cara..
- sí. Estava pensant... Escolta Alba: jo no vull tornar allà amb els grisos.  Jo em vull quedar aquí. Tot es tant bonic. Creus que podré?
- Es clar que si Quim. Jo em quedaré amb tu. 

Des d'allà tot era més serè; bonic, però no desbordant. 
L'Alba i en Quim vam mirar com l'estel es feia gran i de tant gran s'anava fonent en la llum blanca fins desaparèixer-hi.

I els dos es van mirar es van somriure i agafant-se de la mà i se'n van anar cap al verd d'on no havien d'haver sortit mai..