5-10-01

El demà ja ha arribat, però l'angoixa no ha marxat. La mateixa sensació estranya que es remou per dins, perquè res res ha canviat. Esperaré pacient que siguis tu qui faci el primer pas, i em truquis. (però la por em rossegarà).

Davant meu una parella que parla en angles, fan pudor d'alcohol, i ella que duu ulleres de sol, ha estat plorant una estona, somiquejant constantment, estranya queixa.

Hi ha gent coneguda, però m'és igual, jo escric igualment. Tornant cap a casa es tot fosc negre i taronja com no, platges il·luminades per vigilar que el mar no s'acosti massa. Però la ciutat te llums blanques son ben estranys en aquesta ciutat.

Després de tota una tarda escrivint ara em fa mal el dit on es recolza la ploma, com que ara ja no estic tant avesada a agafar apunts cada dia, ja no tinc la durícia que amortitzava el dolor.

Ara riuen i s'estimen que maco l'amor.

Les estudiants que han pujat sense bitllet i l'han comprat al revisor continuen concentrades amb les seves carpetes i els seus apunts. Que aplicades,però deuen fer la mateixa impressió que jo,que escric en una llibreta.

A l'anada estava inquieta, ara ja no. Molt més tanquil·la  passades les angoixes escolto les converses que no es decideixen que fer aquest vespre.

Els cotxes van passant per les seves carretes, lents, aturant-se als semàfors, obeint a aquells signes i codis; aquell llenguatge estrany que tots ells parlen, i que ara intento entendre, sense gaire entusiasme, la veritat. Tots ells però saben com s'han de comportar, quan poden córrer, quan aturar-se, girar, seguir endavant. Saben el que el farà el de davant perquè s'avisen. Tot i que es mouen lliurement i escullen on volen anar, estan completament condicionats determinats per un seguit de normes codis lleis i signes que molts cops fins i tot ells mateixos ignoren.

El port les faroles repetides, una darrera l'altre, boles blanques com caps d'una mateixa família,una darrera l'altre.

Però per molt que arribi a aquest poble no et veure abans, com tu, jo passaré de llarg.

5-10-01.