2-3-00

I després de la solitud que queda? El mar. Tant de temps sola, pensant, preguntant-me perquè, demanant tantes respostes que no he trobat mai

Sola intentant omplir un buit massa gran: el meu jo, la  meva persona, buida per la solitud del abandonament, isolada en el meu món. Com aquest vaixell pesquer en mig de la immensitat del mar a les 7h del matí. Sola i buida, com aquest mar tant rar, i aquest cel tant blau, i el sol que despunta darrera una línia de núvols sobre el mar. Núvols grisos que s'encenen de la punta com si els sagnes una crosta.

Masses preguntes, masses. I res, no he trobat mai res, no he solucionat cap problema, cap dubte, no he minvat la meva angoixa per la meva solitud. I quan per fi aquella llum supera els núvols, i descarat, s'imposa sobre el tot, i els núvols ofuscats davant la seva llum incandescent, es fonen i la llum deixa un camí de reflex damunt del mar.

Penses que mentre el sol encara es llevi, el tren avanci, i el mar gemegui, la vida continuarà; com aquesta via que ràpidament veig allunyar-se. Fa mal als ulls aquest sol, ara ja tant fort, i em deixa una taca de color taronja al tancar els ulls i mirar les coses, però és tant bonic tant plàcid i tranquil, que ofega tots els meus dubtes reduint-los a la simplicitat d'estar viu. Potser no se que soc ni què serè, ni com sóc; però estic viva, i puc pensar, somiar i viure.

Com el sol que cada matí es lleva i deixa primer un camí rogent, i més tard lluminós damunt del mar, cada dia, potser jo un dia quan em llevi trobaré el meu camí, i la solució a la meva por. I hi serà cada matí quan em llevi per marcar-me per on he de caminar cada dia. Per saber per on m'he de moure sí em surto d'ell, serà conscientment. Potser aquest camí no solucionarà la meva buidor en el meu mar de dubtes, però serà un dubte menys en la meva solitud; i el camí em donarà un ser. Serè la que camina, potser la que vol ser, el que hi ha al final del camí. No com ara. Però és igual, no m'importa perquè ara estic i demà serè, o no.

2-3-00.