I el teu mirar n'és ple com el cel que es confon en ell.
Els teus ulls plens de mar que s'il·luminen de llum quan em miren. No se qui ets, però es bell i curiós, m'ha fet gràcia perquè s'ha quedat escoltant la mateixa conversa que jo; d'unes noies adolescents que tenen un amic que els hi mira els pits i una diu que té una samarreta amb la que no du sostenidors, i am és a més han d'anar a un casament.
I aquest noi d'aquí davant meu també escolta la conversa amb un somriure. A mi no em mira però té uns ulls i un posat tant bonic(em recorda el meu germà). Deu tenir uns 23 o 25 anys ros castany, prim, amb la nou del coll que se li marca molt, amb texans i un jersei de pic petit blau marí. Unes mans fines no gaire grans però nusoses i fortes, i el nas força recte, uns ulls petits i intensos... Però si continua pujant tanta gent al tren me'l taparan perquè s'interposen pel mig.
Ara feia temps que no sentia aquest balanceig del tren quan vas en paral·lel a la direcció del tren en els seients laterals. El sotrac a l'esquerra i a la dreta et desplaça contra els del teu costat. Un senyor que llegeix el diari força aficionat.
El sol ha caigut en els últims segons abans d'entrar en la fosca negror dels túnels sobre els meus dits, que sostenien aquesta ploma metàl·lica alçada, il·luminat els tres dits i la ploma que quasi m'ha enlluernat; llum clara que em mostra la meva pell resseca pel fred i la part del dit vermella de fer força al escriure i agafar la ploma incorrectament. Molt bonic. petits detalls que desprès recordaré.
15-3-00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada