Sé que estàs bé, fes el teu camí.

Necessitava tancar la història i crec que més o menys ho he aconseguit.

Vaig entrar, ens vam mirar, ens vam dir hola, tallats, cohibits i nerviosos i no vam parlar.

No teniem res a dir-nos? Jo no tenia gran cosa a dir, només necessitava comprovar que no sabia de que parlar. Malgrat els nervis, la vergonya i l'histerisme al caire del col·lapse evident. Necessitava comprovar que el meu cos no es disparava i les feromones no em desbordaven i col·lapsaven el cervell. Sinó que més aviat em sentia en calma, se que es una gran contradicció que digui que estava histèrica i que sentia calma, però no se com explicar-ho. Estava talladísssima i nerviosa per què fer o dir, però com quan faig una gran actuació a la pesta i els nervis em traeixen. Simplement necessitava veure'l i saber que encara hi era al món. Que no em tornes a passar com els altres cops, en que les persones desapareixen de la meva vida. 

Però ell altre cop em va fer sentir un moment de calma no de passió no d'excitació sinó de calma còmode. I això em preocupa una mica.

Em va venir un flaix estrany, una frase d'aquelles que et diu el subconscient i que no vols escoltar i que  amb tota la racionalitat et dius quina tonteria. Aquest noi va ser el teu fill o filla.

Tenia aquella gran calma de t'he trobat, tot encaixa i vaig pensar; val i sé que estàs bé, fes el teu camí.

fi.