estadistiques del bloc

aquesta entrada és la que te més visites en les estadístiques d'aquest bloc 115 visites! que ho deu fer? perquè aquesta? crec que la vaig enviar a els meus amics fa molt temps, però no tinc, ni de bon tros, 100 amics a qui enviar una cosa tant personal
us la poso a continuació per no cliclar el link i fer augmentar més encara el num de visites a les estadístiques...

11-2-02

No he pogut. Encara no, oblidar-te. I es que és difícil fer-ho, perquè vas calar molt endins. Volia creure que no passava d'aventura, però m'hi vaig (illegible) i fer tantes il·lusions. Era talment el que em feia falta, amb tots els defectes i tot el negatiu que hi vulguis veure. Però s'assemblava moltíssim a el que jo buscava.

I com que no ho vam tallar, sinó que s'ha distanciat tot sol, no he pogut racionalitzar una ruptura, un final concret, que diferenciï quan temps fa que no...

no hi és i això ho fa tot més difícil. Per més que m'ompli el cap de pardals d'il·lusions fictícies que m'agradaria creure'm. Res no em farà sentir com ell. (això és una frase d'enamorada ressentida!)

Necessitaria acabar amb aquesta història, tot i que preferiria mil cops recomençar-la. Però les il·lusions inconfessables (com aquesta?) fan més mal que res. No serveixen de res i no vull fer mal a ningú amb les meves paranoies obsessives per distreure el cap.

Ha canviat tant tot, des de fa un any que agafava el tren amb el sol a la cara cap a bcn i escrivia aquest quadern amb il·lusió, amb ganes, no com ara. Era aquest mateix sol de gener sobre el negre; càlid sol d'hivern que em feia sentir plena de vida, plena de tu. Tot i que tot es començava a espatllar. i aquest mar tant i tant blau i tant profund.

11-2-02.