quadern Blanc 1999

QUADERN BLANC

Quan em van regalar aquest quadern vaig pensar que mai faria res prou important per a voler-ho apuntar aquí i que els meus poemes estàvem millor dins del disc dur de l’ordinador. Però ara l’he agafat, segurament aquest viatge tampoc és prou important, però he decidit escriure-hi quelcom sobre el viatge (quelcom és un mot pedant no habitual de la meva parla)

Viatjo en tren i sola cap a Milà. I passa la nit, i el tren i la solitud. Arribo a Milà i veig una ciutat ampla però com totes. Gent que duu pressa, cotxes, sorolls. Tot és força normal. Només que no els entenc perquè parlen diferent, però no tinc com d’altres cops una sensació d’irrealitat i desplaçament. O no encara.
Crec que la gent d’aquí té el nas diferent, és una absurditat, però és diferent. Potser és una necessitat de marcar una diferència per sobre de les coses que són evidents.

Fugir lluny de tot i de mi i ser en un espai tranquil i plàcid on sóc jo sense el meu entorn, sóc jo mateixa en un espai diferent. Acollida en la pau i el ritme familiar còmode i agradable sense preocupacions, per defugir les meves responsabilitats i de les meves pors en la vida diària allà a casa; La meva carrera, el meu futur que cada cop m'és més pròxim i encara en dubto. Allunyar tant com sigui possible l’afrontament de decisions importants.

L’Anna diu que li ajuda molt que jo estigui aquí perquè és una adaptació al nou curs i un trencament amb el què deixa a Barcelona més lent i no tan sobtat. Amb mi conserva i manté part del diari català i s’adapta al milanès. Potser per mi també és una adaptació progressiva a la meva vida diària laboral que encara no he afrontat.

Em deia que potser necessitava allunyar-me de tothom i quan torni tot haurà canviat. I també m’ajuda a afrontar progressivament la meva por i angoixa vers ella. 
L’Anna té una foto penjada d’Ella l’Anna i jo, a la croissanteria de l'hivern passat i se’m fa estrany però no m’angoixa, no em fa mal. (aquí en Ramon riuria de la paraula angoixa) Arribaré a superar-ho? Qui ho sap? Ja no sé fins a quin punt la meva ment tergiversa les coses i les confon.

Avui que és l’últim dia en aquesta casa se’m fa estrany perquè el caliu familiar ha fet que m’adaptes massa de pressa i miro ara amb nostàlgia tot el que m’han ofert perquè no ho faré més. (bé no se sap mai) Aprofito per escoltar la teva música que em calma i em transporta per llegir els seus poemes i mirar aquella foto. Petits elements de quotidianitat familiar que no tindré. Adaptada de sobte es perd i hauré d’afrontar de nou el que fa temps que defujo: la feina, les classes, la gent, el poble, aquella angoixa inesperada… Em diuen que no em preocupi que els que ha de passar passarà. i espero que tot vagi més ràpid. Per sort m’ha anat bé una setmana aquí per oblidar-me de tot de tu i de mi, d’ella i el món. Un canvi de matrix on també he trobat espais de calma subjectiva dins del caos, perquè no trobo calma en el dia a dia? Potser amb el temps que ho cura tot…

Vies i més vies, murmuris de fons de gent que té insomni i com jo no pot dormir, monòton soroll dels roncs del senyor que aviat caurà sobre meu.

El tren dorm, però el soroll i el moviment de la velocitat és constant. El temps que tot ho cura també, tot ho calmarà i d’aquí a poques hores tornaré a ser a casa a la meva Catalunya que feia anys que no deixava. He fugit? No estic segura. Les ombres dels fantasmes s’han esvaït durant una setmana però ara de nit m’hi torno a acostar rapidament massa ràpid. Demà potser no ho notaré però dilluns segurament em caurà tot el món a sobre.

Quantes pàgines podré omplir escoltant els roncs horribles d’aquest senyor? És com la veu gutural dels orcs o els renecs dels Nâzgul. A vegades penso que res no té sentit si no som capaços de donar-l’hi nosaltres mateixos. Ara que per fi el gran orc s’ha adonat de la seva horrible molèstia i se’n va. Si jo no fos tan susceptible, no m’hauria posat a escriure per posar n'evidencia la meva molèstia. Si jo no hi hagués volgut donar aquesta importància, podria haver fet com la resta del tren que ha continuat dormint, molts regirant-se i mirant-me amb complicitat, com la noia forana què parla de pedres penjolls i bona sort amb una veu melosa i a vegades pesada

Em torno a preocupar per coses absurdes, igual que els nassos, i la de coses fútils que he après sobre la ciutat i he preguntat perquè els edificis estan mig nets? Perquè les cadires dels bars són totes iguals? Perquè... Ximpleries, absurditats sense inquietud intel·lectual ni cultural sinó curiositat xafardera per adaptar-se a la vida diària com quan un nen té dos anys i no coneix les coses però li interessen…

controls a la duana i expulsen una passatgera perquè el seu DNI ha sortit “positive” de què? Qui ho sap?

27 de setembre- 3 d’octubre de 1999

Barcelona -Milà

Milà- Barcelona