exercici 6

Com  cada migdia és davant del mar caminant per la sorra i omplint-se els ulls de blau. És hivern, i va molt abrigada, perquè fa un sol enteranyinat que no abriga prou aquestes setmanes de febrer. Però l'hi encanta sentir com l'aire gèlid li talla la cara i els llavis, la fa sentir viva, mentre el cos es manté ben calent. Sense treure les mans de les butxaques, quasi li suen de l'escalfor del polar. Està tan bé passejant sola sentint només el soroll de les seves pròpies petjades per la sorra quan s'enfonsen. És el passeig diari que ajuda a desconnectar de la feina, caminant rapid fins l'escullera i un cop a la sorra deixa la bossa i a poc a poc va buscant trossets de vidre que el mar i la sorra gruixuda han desgastat. Són vidres esmerilats que no fan mal i són tan bonics. En te a mils però cada cop que en veu un de blau marí s'emociona com un infant. I a vegades el mulla amb una mica de saliva amb el dit per veure de nou la lluïssor del vidret.

Es fa tard i tornant cap a l'escullera, per desfer el camí, nota més encara l'aire i la fredor com es passegen per la gola amb la pastilla d'eucaliptus per la tos de gos que l'hi ha quedat després de l'ultima grip. Se l'hi està glaçant la llengua i de cop nota una fiblada al nervi de les genives. No li han agradat mai gaire aquestes pastilles però potser així obrirà la gana per anar a dinar a casa.

Prova 2:

Va maria no et quedis enrera. És el que més m'agada de les excursions anar amb tot el grup xerrant i explicant-nos la vida, escoltant com els nens i nenes ens expliquen les seves pors i dubtes i poder-los aconsellar. Hi ha coses que només un amic et pot dir. Ara ascendim en fila perque el cami és molt més costerut, només veus els peus del de davant. He de vigilar de prop la maria perque amb el sol sempre es mareja i ja comença a estar molt vermella. De pas mentre l'espero em trec la samarreta, va bé sentir el sol càlid damunt la pell ara que ja quasi som al cim. Farem com sempre el nostre petit ritual de arribar tots junts els caps primer i tots els nens després agafats de la ma fent una cadena. David que va al davant ja s'espera i comença a fer cadena. És emocionant saber que el coronarem el cim tots alhora sense competir sentint la força del grup. I a les fotos com sempre sortiré amb l'escuradents a la boca com si fos una cigarreta, i no he fumat mai però es la necessitat de rosegar alguna cosa, mentre camino. Es un habit que vaig copiar del avi i no he deixat mai,