10-10-00

Feia temps que no anava amb tren a aquestes hores, com que ara ja no vaig a classe i ja no tinc feina. Sento les converses de la gent que acaba de començar i parla del nou curs; exàmens, crèdits, profes, llibres... queda ja tant lluny. Com aquesta noia que ara sento xiuxiuejar i que era una de les millors amigues d'Ella, i em sembla que ara parla de mi perquè em mira i ha baixat la veu però queda tot tant lluny...“quan una de les persones s'ho està passant malament...” hi ha masses converses pel mig, masses.

“Renoi quin dia tant bord”, avui que és gris i penso en tu que t'agraden i a mi m'ofusquen i em confonen. O ets tu qui em confon? Perquè la senyora del meu costat s'ha arrambat més cap a mi? Perquè li molesta la remor de la porta que es tanca al seu costat? I per què a mi m'aixafa cap a la finestra?  Perquè no és precisament anorèxica saps?.

És fosc a fora i no es veu res, no veure el mar. Negre tot negre i com sempre la irrealitat de les llums taronges que m'acompanya.

Estranys sentiments que es remouen dins meu al pensar en tu i en Ella i en tot. Por de sentir, por d'obsessionar-me, d'estimar-te, por de que em rebutgis, que no em vulguis, por paranoica d'agobiar-te, d'avorrir-te, de cansar-te de que et saturis de mi i se't facin pesades les meves trucades com a tanta, tanta gent...

Gent que parla pel mòbil i s'acomiada, gent que parla de la feina, o llegeixen llibres i revistes de decoració, apunts , profes i mòbils, riures, vida d'estudiant cansat i fastiguejat del curs amb ganes de tornar per fi a casa.

  I jo que em miro en el meu reflex perdent-me en mi mateixa pensant en tu i en el que em fas sentir. Em sembla que em faria vergonya que llegeixis això. N'has llegit alguns dies però aquests no se si te'ls deixaré.

I el camí i la via i el determinisme i la fixació i tot això del meu dubte constant del meu futur, del meu camí, del que he de fer. Tot això que tant em preocupava a l'altre diari i ara ja ha passat un curs i faré un trist postgrau. Però que faré? No treballaré, no se com omplir les meves hores mortes, no ho se....

Ara ve el revisor i ja plego.

10-10-00