Al matí els núvols tapaven la llum, però quan he arribat a bcn la calor era insuportable i ara de tornada a dins dels tren hi fa fred, malgrat el sol de fora.
A l'estació tonta com sóc m'he fet la il·lusió de que potser et trobaria que tornes de l'examen, però després he recordat que segurament hi has anat en cotxe. Esperava veure't perquè tinc ganes de parlar i d'estar amb tu un altre cop, espero ansiosa com una nena petita que demà em truquis.
Com de curiosos som els humans; intentem dominar i racionalitzar els nostres sentiments, i juguem a fer a contracor, el que realment voldríem, fem el contrari expressament anul·lant els nostres sentiments. Perquè ens fa por la felicitat?. Aquella harmonia, aquells somnis utòpics pels que mai lluitem. Vençuts pel realisme creiem que son inabastables, que mai no es poden assolir, i que no cal lluitar per ells. Perquè la felicitat ens han mostrat que no dura i que quan marxa fa mal i segurament és per la por a fer-nos mal, la por a patir, pel que no ens arrisquem per nosaltres mateixos, perquè és una manera conscient de fer-nos mal. Però qui no s'arrisca no pisca!!!
Perquè ens ha de fer por? La felicitat, els somnis les paraules... això em recorda una cançó dels pets, “por de parlar...”
Hi ha molta gent encara a la platja del teu poble.
7-9-00.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada