I ara que ja està i ja ho tinc em continuo sentint buida perdent-me dins meu i assecant-me en la solitud del meu ser eixut. Com els pins enmig de la platja malgrat tenir el mar a 20 metres. Sec i absurd el sentit i el destí que no trobes. Pots continuar mirant el mar però per més que saturis els treus ulls de blau no t'ompliràs més de tu mateixa. No canviaran els esdeveniments per més temps que deixis passar. O si? Qui ho sap?
La gent s'estén al terra a deixar assecar-se i evaporar-se completament fins a la reducció de un no res, un cuc insignificant que s'asseca al sol, potser és més fàcil i pràctic deixar-se absorbir i exhaurir de pensament i no ser, només dormir. Però jo no me'n surto. El bram desesperat del mar que em reclama a sorgir de nou de dins meu no em deixa oblidar qui sóc que sóc. ...
12-7-00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada