11-5-00

Són les 7 del matí i el sol ja està força aixecat, i per això no m'assec de cara al mar, perquè el sol ja enlluerna massa els ulls. Però després de dos dies de pluja i núvols d'aquells que canvien l'ànim; avui fa un dia clar i amb l'aire més fred, refrescat de el calor després de la dutxa.

Avui he tornar a trobar aquest noi amb qui últimament coincideixo cada dia, moreno i prim però que no em diu res.

Tot s'asserena amb el temps i els pols oposats es tornen llargs pons, i el blanc i el negre grisos difusos que es barregen dins meu. La incertesa del futur et fa dubtar el present, i el que aplaço, el meu futur el meu camí, la meva via en aquesta vida, se'm tira a sobre. Ja no hi ha temps per decidir, no hi ha moltes vies i camins, i encara no he pres cap decisió. Penses que quan prens una decisió n'has d'estar molt segura i conscient, però n'hem de fer cada dia; la vida en aquest món és curta i mai pots saber quin es el camí més adequat. No tens molt de temps, per això la decisió es a part del camí i pot transformar tot el paisatge, però no a tot el tren. Algunes persones baixaran d'altres pujaran però moltes no es mouran, i l'estructura, el que el va definir com a tren, no canviarà; restarà igual i avançarà igual. El tren sempre va ràpid, ràpid i s'atura poc, molt poca estona; va ràpid doncs té pressa per arribar al final. I aquell canvi de via que era tant indecís, i que em feia tanta por d'arribar-hi, que em feia dubtar tant ja el tinc a sobre; espero que la inèrcia d'un moviment tant ràpid i controlat prengui la decisió, es deixarà portar pels elements? O s'aturarà davant la cruïlla per pensar quin camí agafar? Ja no té gaire temps per dubtar i ha de continuar sempre, sempre endavant sense aturar-se.

Ja només em queda un full del quadren; se m'acaben aquests dies de tren. Després ja hauré acabat la carrera, i potser ja no tornaré a anar cada dia amb tren; potser ja no continuaré aquest diari, potser ja no et veure pujar al tren, però no em preocupa, ja no.

I les històries d'en Diego la Mireia i la Virgínia continuaran. Aconseguirà la Mireia que en Felipe li faci cas? Potser la Virgínia tindrà alguna cosa amb en Diego? No ho se. Tampoc els hi preguntaré. I el mar continuarà al seu etern moviment, més fort o més suau prenent a l'home el que hi ha intentat prendre primer; la terra, en aquest constant dubte del mar que sempre retorna endins indecisa d'anar més enllà sempre blau, massa blau potser. Però jo no puc ser com ell perquè el tren avança sempre endavant no retorna mai endarrere en aquest etern dubte del mar. El tren no pot. Potser podria trobar una andana una estació prou gran que en fes aturar-me i descansar una nit aquest pobre tren i cansat, però seria una nit, hauries de continuar  l'endemà. Perquè la vida com el temps no te aturador. Només al final tot s'acaba però encara falta molt, massa potser.

Ara torno a passar per damunt del pont que m'allunya del mar. Però m'esperaré per tornar.

11-5-00.