exercici 4: les mans de l'avia.

La mare sempre ens deia, "ves a fer un petó a l'avia, abans de marxar" i entràvem a l'habitació en penombra on l'avia sempre estava al llit. No sabíem mai si dormia o no però al apropar-me tímidament al llit deia "qui ets?"
i com que m'impressionava i em feia mitja por, jo no deia res, ella allargava el braç i em deia: "doma'm la mà"
li acostava. les seves mans grans i inflades reconeixien al moment les meves, les més petitones de la família. " Ets tu Núria?" i es quedava la meva maneta atrapada entre la seva ma rugosa i tacada amb taques grans com si fossin pigues, i la retenia fins que jo feia força per alliberar-la.
el que més m'impressionava era quan hi tenia un o més talls als nusos dels dits del fred i l'aigua gelada del safareig. em feien molta por aquelles ferides obertes que no sagnaven simplement eren molt vermelles. La mare també en tenia a l'hivern. Jo pensava; jo no en vull tenir de talls! i em feien pena perquè les ferides a mi em feien mal i em posaven mercromina i tireta, no entenia com podia ser que no posessin res en aquells talls.
Quan els hi deien entre jo i el meu germà posa't una tireta avia! no et fan mal? sempre sonmreia i deia que  en tenia masses de mals per pensar en aquell petit tall.
Això encara impactava més la meva ment de cinc anys. però fos com fos abans de sortir l'avia sempre ens donava una moneda de 25 pessetes per anar a comprar llaminadures i això si que ens agradava i feia que s'oblidessin totes les pors que em poguessin fer les seves grans mans aspres però flonjes on l'anell de casada quedava quasi sota un plec de carn.