Amb el cel negre sense llum i una pluja suau però constant avançava pel poble amb un fred humit que calava i gelava els ossos.
Va arribar cansat, fred i amb desesma, sentint el pes del dia que ja s'acabava com una gran llosa a l'esquena. I a sobre per sorpresa seva quan va arribar al pis es trobà que estava tot regirat, tot potes enlaire. Però no com a les pelis quan entren a robar, sinó com quan fas mudança.
Merda, sabia que ella havia marxat. Havia recollit les seves coses, totes, i havia marxat.
Va caure als peus del sofà, la catifa ja no hi era, i va deixar que les llàgrimes li caiguessin en silenci, va plorar com un infant; amb ràbia, amb pena, dolor, i amb vergonya de veure's plorant.
Com un foll es va aixecar nerviós intentant trobar quelcom que no s'hagués endut, segur que s'ha oblidat d'aquelles sabatilles que odiava, però no. Bah, però segur que trobaria aquells mocadors de coll que no es va posar mai i sempre deia que donaria a humana, doncs els deu haver donat.
Resseguint tota la casa desendreçant i regirant encara més cada armari, cada calaix buscant quelcom que sigui seu encara, per sentir que ha guanyat en una cursa estúpida contra ell mateix, per trobar quelcom que recordi a ella... Aviat troba el que sí que ha deixat.
Només ha deixat un missatge i no en un paper; al lavabo en lletres grans troba un missatge al mirall com es deixaven abans abans, quan tot era bonic, els dies que no es llevaven junts: ADÉU FILL DE PUTA. Ni tants sols sembla la seva lletra.
Però no hi ha res més, sempre tan meticulosa.
Va arribar cansat, fred i amb desesma, sentint el pes del dia que ja s'acabava com una gran llosa a l'esquena. I a sobre per sorpresa seva quan va arribar al pis es trobà que estava tot regirat, tot potes enlaire. Però no com a les pelis quan entren a robar, sinó com quan fas mudança.
Merda, sabia que ella havia marxat. Havia recollit les seves coses, totes, i havia marxat.
Va caure als peus del sofà, la catifa ja no hi era, i va deixar que les llàgrimes li caiguessin en silenci, va plorar com un infant; amb ràbia, amb pena, dolor, i amb vergonya de veure's plorant.
Com un foll es va aixecar nerviós intentant trobar quelcom que no s'hagués endut, segur que s'ha oblidat d'aquelles sabatilles que odiava, però no. Bah, però segur que trobaria aquells mocadors de coll que no es va posar mai i sempre deia que donaria a humana, doncs els deu haver donat.
Resseguint tota la casa desendreçant i regirant encara més cada armari, cada calaix buscant quelcom que sigui seu encara, per sentir que ha guanyat en una cursa estúpida contra ell mateix, per trobar quelcom que recordi a ella... Aviat troba el que sí que ha deixat.
Només ha deixat un missatge i no en un paper; al lavabo en lletres grans troba un missatge al mirall com es deixaven abans abans, quan tot era bonic, els dies que no es llevaven junts: ADÉU FILL DE PUTA. Ni tants sols sembla la seva lletra.
Però no hi ha res més, sempre tan meticulosa.
1 comentari:
Va, que arribi la segona part ;P
Publica un comentari a l'entrada