1-3-02

Estic incomode; feia molt que no anava amb tots els trastos sobre els genolls, la carpeta, l'abric, a sobre la maleta, i la llibreta a sobre que em queda a l'alçada del pit de tants trastos.

Avui fa un dia emboirat, tot el dia ha estat núvol gris apagat que feia no diferenciar el mar i a sobre la ciutat boira que no deixava veure les muntanyes ara és més tard i la llum és encara més apagada, però es veu més bé el mar. Tinc uns turistes francesos al costat que van xerrant entre ells i just ara han marxat i no he pogut deixar els trastos perquè una noia s'ha assegut al meu costat.

Arbres secs i faroles altes en angle recte ideals per jugar al penjat. Els veïns del poble per on passo han aconseguit que parin tots els trens després de moltes manifestacions tallant les vies  cada divendres com avui.

Feia temps que no escrivia i avui se'm fa més estrany. Feia temps que no anava a la ciutat i com sempre he vist gent xutant-se la vena i un rajolí de sang que li queia pel braç, passius a ells mateixos no s'immutaven com no s'han immutat tampoc pel tren que passava arran. Massa necessitat de calmar els seu dolor.

No hi ha música hi ha més silenci, amb els revisors ho duen haver tret també. I els vidres s'estan entelant donant una imatge borrosa i apagada del final del dia que se'n va, com tot.

1-3-02.