No he
pogut. Encara no, oblidar-te. I es que és difícil fer-ho, perquè va calar molt
endins. Volia creure que no passava d'aventura, però m'hi vaig (illegible) i fer
tantes il·lusions. Era talment el que em feia falta, amb tots els defectes i
tot el negatiu que hi vulguis veure. Però s'assemblava moltíssim a el que jo
buscava.
I com
que no ho vam tallar, sinó que s'ha distanciat tot sol, no he pogut
racionalitzar una ruptura, un final concret, que diferencii quan temps fa que
no...
no hi és
i això ho fa tot més difícil. Per més que m'ompli el cap de pardals
d'il·lusions fictícies que m'agradaria creure'm. Res no em farà sentir com ell.
(això és una frase d'enamorada ressentida!)
Necessitaria
acabar amb aquesta història, tot i que preferiria mil cops recomençar-la. Però
les il·lusions inconfessables (com aquesta?) fan més mal que res. No serveixen
de res i no vull fer mal a ningú amb les meves paranoies obsessives per
distreure el cap.
Ha
canviat tant tot, des de fa un any que agafava el tren amb el sol a la cara cap
a bcn i escrivia aquest quadern amb il·lusió, amb ganes, no com ara. Era aquest
mateix sol de gener sobre el negre; càlid sol d'hivern que em feia sentir plena
de vida, plena de tu. Tot i que tot es començava a espatllar. i aquest mar tant
i tant blau i tant profund.
11-2-02.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada