30-10-01

Tot té el seu temps i això també però a vegades igual que el sol es pon cada dia i es lleva cada matí, no canvia res i el temps passa però no ho soluciona. No és una solució, és un curs de vida. Tu et fas el camí com vols, ets la propietària del teu camí, de la teva vida, no estàs determinada per cap circumstancia, tot és qüestió de tirar endavant el teu projecte. El problema és quan no en tens!.

El mar és blanc i la música d'òpera cantada és horrorosa i trista. El cel també és blanc. I el sol com sempre a la cara. Fent un camí lluminós fins a l'horitzó, si fos tant fàcil veure el camí i seguir-lo. Quan era dins el tren no em preocupava el camí, ja era marcat. Tot i que sabia, que hi havia  al final l'estació i que hauria de baixar. Tot és tan confús.

Ja han canviat l'hora i ara el sol ja es en hora baixa a punt de pondre's.

Com arreglar faldilles sobre un maniquí estàndard.. avui no estic d'humor.

30-10-01

l'he agafat pels pels el tren i a la primera parada ha pujat la núvia estrafolària de 20 anys i l'Hèctor el rei de la polsera de punxes. S'han assegut al terra i han començat a liar un peta i se l'han fumat allà mig. Tots dus duien un nino de peluix. Hi havia una senyora que se'ls mirava arrambada a l'altra paret. 

El millor ha estat quan hi han donat un caló al noi de l'acordió però no l'ha volgut. 

Ja han baixat i la senyora repel·lent amb ells també. l'Hèctor no es volia casar amb la noia però els seus vells es pensaven que eren parella igual que quan buscaven pis amb en Toni però tampoc eren parella. Quin quadro.

30-10-01.