És
un cabró ahir vaig parlar amb la Mariona, i em va dir que l'altre
dia va veure en Joan a la discoteca però que no es van ni saludar.
No se si m'ho deia per provocar-me o perquè es preocupava.
Feia dies que ja no hi pensava s'hi està bé aquí a les illes, fa sol i tot és tant blau.
És fàcil deixar de pensar-hi. És fàcil estar aturat i deixar el cap en blanc. Perquè les decisions fan mandra i dolor; buscar un lloc per viure, re-situar amistats i haver d'afrontar els pocs temes conjunts com el cotxe que va nom meu però el va pagar ell...
Ara que vindrà el bon temps potser em quedo aquí i faig la temporada treballant a les illes i després ja em re-situaré. Potser només serà com ajornar el tema, però estarà molt més fred.
No ho se de moment demà torno de nou a casa per l'aniversari del pare. Espero no veure en Joan pel carrer em faria mal i no sabria com actuar saludar-lo insultar-lo directament, però després d'aquests mesos potser no val la pena insultar i posar-se més en evidència...
Camino pel carrer i tinc la sensació que la gent em mira com si ho sabes tot el poble que el capullo d'en Joan s'ho va fer amb ma germana. Camino depresa i no miro a ningú i els coneguts que em saluden fan cara i to de veu de “saluda no?” Els dic adéu en aquest to despistat que em queda tan bé. “Ai, adéu, adéu”
No em vull aturar a parlar, ja tinc prou sensació que em miren amb pena a la fleca i a l'estanc. Que potser és perquè fa 4 mesos que no em veuen i els hi fa il·lusió o estan estranyats, però les preguntes de “nena que has estat fora?” Fan de tan mal contestar... Merda de poble!
En creuar la plaça i passar per davant del bar veig l'esquena d'en Joan, si és ell i parla amb la Maria. Què fa amb aquesta? Si no tenen res en comú! Em fa entre rabia i riure; que patètic que és!
Feia dies que ja no hi pensava s'hi està bé aquí a les illes, fa sol i tot és tant blau.
És fàcil deixar de pensar-hi. És fàcil estar aturat i deixar el cap en blanc. Perquè les decisions fan mandra i dolor; buscar un lloc per viure, re-situar amistats i haver d'afrontar els pocs temes conjunts com el cotxe que va nom meu però el va pagar ell...
Ara que vindrà el bon temps potser em quedo aquí i faig la temporada treballant a les illes i després ja em re-situaré. Potser només serà com ajornar el tema, però estarà molt més fred.
No ho se de moment demà torno de nou a casa per l'aniversari del pare. Espero no veure en Joan pel carrer em faria mal i no sabria com actuar saludar-lo insultar-lo directament, però després d'aquests mesos potser no val la pena insultar i posar-se més en evidència...
Camino pel carrer i tinc la sensació que la gent em mira com si ho sabes tot el poble que el capullo d'en Joan s'ho va fer amb ma germana. Camino depresa i no miro a ningú i els coneguts que em saluden fan cara i to de veu de “saluda no?” Els dic adéu en aquest to despistat que em queda tan bé. “Ai, adéu, adéu”
No em vull aturar a parlar, ja tinc prou sensació que em miren amb pena a la fleca i a l'estanc. Que potser és perquè fa 4 mesos que no em veuen i els hi fa il·lusió o estan estranyats, però les preguntes de “nena que has estat fora?” Fan de tan mal contestar... Merda de poble!
En creuar la plaça i passar per davant del bar veig l'esquena d'en Joan, si és ell i parla amb la Maria. Què fa amb aquesta? Si no tenen res en comú! Em fa entre rabia i riure; que patètic que és!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada