pastorets en tres actes

1:

em sorpren veure que de fet estic còmode i alhora es com una prova de superació cada dia, i no pel fet de fer teatre o parlar davant de desconeguts, això fa molt de temps que ha deixat de preocupar-me. estar amb els tres magnífics, amb els tres que em coneixen des de nena com una nena insegura poruga tímida i super vergonyosa, que sempre s'ha deixat trepitjar i plorat en silenci abans d'enfrontar-se a algú, i a sobre un d'aquests tres es el teu germà sempre millor sempre per sobre, sempre bon fill i exemple a seguir, son la pressió d'estar amb aquestes tant conegudes persones les que mes em tensen per la contraadicció del meu ambient de colla tracte i confiança amb la Marta en Sergi en Gerard, i la contraposició d'estar amb aquests que sempre m'han vist com la que es margina a si mateixa. Créixer davant seu i ser jo, veure que em miren sorpresos amb cara de quan t'han canviat a tu, i amb orgull i reconeixement em dona força i valor. tornar a seure amb ells i xerrar amb aquella confiança de quan érem adolescents del cau, quan érem nens i jugàvem al carrer...

2:

nervis, el reiki no em relaxa i no aconsegueixo connectar amb la meva energia amb la meva essència. no estic prou concentrada, la gent es mou molt esta inquieta; va reunim-nos tots i fem una italiana, la fem dos cops, si sabem el text, es evident, però no treu que estic  nerviosa. La cama no para, intento tornar-me a centrar amb el reiki recordant altres situacions de nervis en que ho vaig aconseguir, com al carnet de cotxe (el meu pensament frenètic no pot evitar pensar, clar que vas suspendre però, i no ajuda) em centro en la Marta la protagonista que sovint em demana que li faci reiki i aquí si que connecto i a mesura que intento enviar-li energia a ella em centro i em relaxo jo.

Ja som a punt de sortir a escena ens abracem un per un un desitjant-nos molta merda, no li veig molt de sentit i em posa una mica més nerviosa però l'abraçada d'en Sergi em torna a centrar una mica, es per la seva influència que estic  aquí al mig, i com ja li vaig dir es per la seva confiança en que jo ho puc fer. la seva abraçada si que em dona força. com ho fan les seves paraules després de l'escena i després de cada assaig.

3:

nervis gent amunt i avall, vestint-se pintant-se, arreglant-se  el vestit, vi de missa i ratafia on es el cava? Ambient de pressa i emoció, va fem una italiana, i de cop ja ets a les escales abraçant-te amb gent a qui fa anys que no abraces i desitjant-te merda. i no tens temps a centrar el reiki, que ja sents "vinguin cap aquí no es dispersin pensin que aquest monestir..." veus les cares de tres persones i deixes de mirar al public mires al fons negre on no veus res. tens la cama nerviosa però intentes dissimular-ho. em salto una frase i mira tu em sorprenc pensant "ai, ups, bueno i que?" i no te n'adones i ja ets altre cop fora d'escena. ja esta fet. després tot va rodat, vas seguint les escenes des de dalt amb els tramoies o darrera l'escenari vas comentant amb el que puja a canviar-se o deslligar-se. veus com l'escena surt i es va generant mica en mica una alegria i confiança un si va tot genial una energia positiva en tothom i alegria que esclata a la mitja part amb més ratafia i riures i nervis. Les escenes de risc les cançons i els telons, els musics la trampilla, el gobelin les diapos que es mouen... tot passa depresa i ja tornem a ser concluint l'obra i els aplaudiments de la gent, amb les llums veus tota la sala i el dalt ple reple i penses coi tanta gent hi havia? i trobo a faltar el cava i un brindis conjunt una conclusio d'equip o felicitacio d'equip.. 

la disperssio es tant rapida tant de ja esta! ja esta fet! au adios!