Quan et veig no tremolo, no parlo, ni sorgeix el desig, només la vergonya de no saber que dir; la manca de resposta que motiva el teu posat estèril.
Per tant, tot era una altra ficció. Mentida conscient del meu inconscient, el meu íd amb ànsies de desig enganyava l’ego. Però no al superego, que s’ho mirava expectant. Esperant que l’ego reacciones. I ara quan et veig el íd s’avorreix, ja no juga a fer creure sentiments. A imaginar pulsions internes fosques i descontrolades de les que li agraden. L’ego i el superego passen de tot.
Avui que t’he vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada