L’últim dia que vaig anar amb tren era a finals d’agost i ara ja som finals de gener. Un any més sola i escrivint en aquest quadern ple de somnis estranys i dies perduts al tren. Les platges estan retallades per l’aigua com si fos un tall de ganivet recte i ben fet. Hi ha una noia que no para d’explotar bombolles de xiclet i es francament asqueros fastigós, odio aquest soroll i això que va vestida molt pija.
El capvespre fa que tots els tons s’igualin per la manca de llum que ja es perd (la noia se’n va per sort) tot queda d’un to blau apagat. L’aigua els núvols i la sorra més blanca potser. Però igual d’apagada quasi no es diferencia res. Hi ha pescadors de canya solitaris a la platja envoltats de totes les deixalles que el mar ens escup i retorna a la sorra.
“ i no tinc pressa per deixar de pensar en tu, no tinc pressa per admetre que tot s’ha acabat” el meu pensament es bloqueja estúpidament.
Palmeres joves que encara porten el collaret. Recordo quan les van plantar, i n’hi havia una pila al terra com si fossin llenya. Quan els hi trauran aquest collaret tant alt i ortopèdic? Potser no ho faran.
Ja és de nit, lidia continua vivint de l’aire, i m’alegro de saber-ho, que encara hi sigui; perquè son petites coses que a mi m’alegren el dia saber que hi son.
Em fa mal l’esquena i la conversa de les noies de Blanes sobre que es quedaran a dormir juntes perquè plou i serà tard, m’està marejant una mica. Acaben de fer una curiosa observació: “que oscura esta la noche!” i com vols que estigui el mar sense llums?: negre! avui hi ha núvols i la lluna no fa llum. He vist un noi del meu poble més enllà però em fa mandra aixecar-me a saludar no se si tindré prou conversa fins a casa.
De compres encara, jo no, jo he anat a fer-me d’una associació per la defensa de la llengua catalana a l’alguer.
Hi ha força gent cansada o llegint propagandes de grans superfícies, ofertes d’electrodomèstics, xampús i menjar.
“ que em digui que dema valdrà la pena, i el temps millorarà.”
26-1-06
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada