7-11-02

Fa fred, no m’he abrigat prou, ja s’acosta aquet temps d’hivern, que tant m’agrada notar a la tardor. Dins el tren però, com no s’hi està calentó. Massa i tot. És horabaixa de la tarda i el sol dona color i llum només a una part de la realitat. La resta queda en l’ombra i en una claror que s’esmorteix i disminueix. El mar està blau marí, com ha de ser sinó? És blau fosc intens perfecte i retallant un cel clar i destapat que fa contrastar més encara el blau del mar. És tan immens el mar. Tant que ofusca i ofega tot el meu cap amb la seva blavor sense deixar lloc per a res més i m'encanta perquè és tant fàcil fer-ho. Sinó fos perquè sempre en's separa un vidre.

El cel per l’altre cantó ja ha agafat tots els colors ataronjats de l’hora baixa.

La gent està molt callada i en silenci. Potser perquè no es coneixen? Segurament oi?.

Només se senten dues senyores grans parlant a la meva esquena. Però el silenci dura poc com tot el que és bo, com el color del mar. Ara han pujat tot d’estudiants i estudiantes d’aquells cridaners i xerraires que riuen i criden escandalosament per qualsevol tonteria.

Qui vol un manat de palmeres acabat de collir? I relligades que ja venen! S’apilonen al costat de les vies. Per deixar lloc al pas de la tècnica i l’enginyeria humana que tant sovint ens innunda!! Les tornaran a plantar després?

Amb el fred que fa i la gent amb màniga curta.

I aquests cels taronges ennuvolats que llueixen més en franges blanques i de tant en tant deixen entre veure una línea blava del cel.

7-11-02.

No volia fer-ho perquè hi ha molta gent i molt poc espai per escriure i el tren és mou molt. Però hi ha un noi encorbatat, que no para de mirar-me com si ens coneguéssim i em sona molt la seva cara, però no se de que. Jo estic ara ja convençuda que el dec conèixer i que segur que és del meu poble. Però no se de que el conec. No se quan he parlat amb ell. Potser a la botiga. No ho se no n’estic segura.

Jo esperava i volia trobar a una altre persona en aquest tren. Però es clar jo sóc molt fidel a els meus costums i he pujat com sempre al segon tren i ell puja sempre a davant de tot. Però si hi és ja el trobaré al baixar.

Aquest noi que crec conèixer m’ha despistat del tot, perquè ha baixat a Badalona i no ho conec a ningú de Badalona oi?

Ostres però es que realment em sona molt!

Potser és que l’he trobat molts cops al tren.

Que curiós.

7-11-02.