Núria, vine a tres quarts de sis de la tarda a sota el local que anirem a navegar. (s'obren molts interrogants al meu cap...)
val. (sempre millor no fer gaires preguntes)
jo que anava a la platja a fer la migdiada, perdo molt estúpidament l'hora que tinc d'espera i agafo com no un cop de calor al meu dèbil cap.
a 3/4 de sis ja no em trobo gaire bé però callo
Inflem la barqueta amb el compressor, i quan la carregem a la furgoneta veiem que diu, no utilizar compressor. vale, vale. i apa cap a la platja que hi falta gent!
A mi, que soc de costums fixos, em sembla estrany anar fins a canet i aparcar en mig del poble per anar a la platja, però no dic res, si hem de passejar la barqueta per canet, ho fem i punt.
Quan arribem a canet, ens ve a trobar en Jordi Soler i em pregunta: vols anar a navegar? hehe,
Em fa esperar una estona al costat del seu patí de vela, en mandreta, blau marí i de fusta clara, amb la vela despenjada, amb tot de cordes i politges tensades al mig i les bosses de xarxa, tant autèntiques. M'entretinc buscant vidrets, però com que la sorra esta molt moguda pels patins no n'hi ha molts. Em dona un salva-vides, unes indicacions que no escolto gaire, per si de cas ell cau, i ens fa seure a mi i en Gerard i ell empeny (no el feia tant fort jo aquest noi).
El mar està molt blau, ja es hora baixa i no fa molt vent, però el patí avança força ràpid, asseguda poso el peu dins l'aigua i es veu tant nítid, tant blau, tant contrastat amb el cel clar. El perfil de costa amb el Montnegre i els tres turons, st pau blanc orgullós i robust i st Pere de canet, camuflat en el fons, no miro el meu poble ja me'l se el seu perfil. No xerro gaire, estic massa a gust per utilitzar paraules, només m'omplo de blau i calma.
Parem una estona per fer un bany, recordava haver-ho fet un cop i no convencem, però em banyo igualment, i totes les meves pors infantils sorgeixen de nou. No em sento gens segura banyant-me en alta mar... (i la por a no saber enfilar-me de nou, jejeje)
S'hi esta molt bé, la migranya ja es desperta però intento no pensar-hi. Es curiós veure en Jordi com ens fa anar endavant i endarrere per compensar el pes i la velocitat, i la corda de la vela per virar. és molt bonica la senzillesa del navegar.
I acabem el dia amb una dutxa i un cine a la fresca a casa en jordi, que ens desperta les ganes de guateque i desenfré.
Ahir va ser un gran dia!
1 comentari:
Un plaer reflex Fita!
Darrerament m'he adonat d'una obvietat. Això no és nou, quasi tot ja ho intuïm de ben aviat i l'únic al que podem aspirar és a prendre'n consciència algun dia i donar-li sentit.
Tota la meva vida he disposat d'un pati de vela i m'he endinsat al mar. Per a mi és tant consubstancial ser d'un poble de mar i navegar, que em costa de concebre que no ho sigui per a la resta de gent que viu a la costa.
La meva experiència del territori maresmenc inclou aquest tros de mar proper a la costa, la brisa marina, el trenc de les onades i, sobretot, la imatge de la costa vista des del mar.
El nom del nostre patí no és casual, és diminutiu del nom habitual dels barcos que ha tingut el meu pare i recorda la mandra que cal vèncer per a sortir a navegar. Navegar és una activitat tant ordinària que ja m'hi endinso sense mirar la costa, sense sentir les onades, sense percebre la brisa, i només m'hi atrau les emocions d'una regata. Aleshores m'hi endinso capficat en els reptes de la competició, intentant treure el màxim rendiment de la rudimentària embarcació catalana, que mai va ser pensada per a competir.
Darrerament he tornat a sortir a navegar amb alguns amics que no ho havien fet mai, entre ells tu. Això m'obliga a vèncer la mandra i passejar sense competir. Llavors la vostra mirada innocent contagia la meva. De nou torno a reviure aquestes sensacions més primàries de navegar: la brisa, el trenc de les onades, la imatge de la costa a ponent. Així que gràcies a vosaltres deixen de ser una obvietat, en torno a ser conscient i recobren sentit.
Publica un comentari a l'entrada